Aquesta és la pregunta que molts dels ciutadans d’aquest país es fan després de l’enèsima i exitosa manifestació en la diada nacional d’enguany. Res millor que aquesta frase tan pròpia de generacions de culers de soca-rel per descriure la situació política que travessa el nostre país. Una situació caracteritzada per tot un reguitzell de sentiments més propis del típic espectador de tribuna a punt d’agafar-li un infart a mig partit del Barça que no pas de la imatge que tenim d’un ciutadà estàndard envers la política. I és que són ja 5 anys consecutius manifestant-nos extraordinàriament per exercir el nostre dret a ser lliures. 5 anys de forta càrrega emocional i política, farcits de dubtes i preguntes, d’il·lusió i alegria, d’incerteses i de frustració. No pretenc en aquestes poques línies treure la bola de cristall i predir quin futur ens espera en la persecució del nostre anhel. Em conformo en assenyalar algunes reflexions entre tots aquells que ens sentim independentistes i que hem passat, en menor o major mesura, per l’optimisme fervent però també pel pessimisme més furibund.

I és que no es pot dissimular l’eufòria de participar en les massives manifestacions de la diada, al referèndum en forma de consulta, a les eleccions plebiscitàries, etc. Sens dubte són moments per la història del nostre país. No obstant això, no és menys cert que no es pot amagar tampoc l’emprenyament del dia posterior. Veure que tot sembla una roda que no avança sinó que gira sobre si mateixa, que el vot de les nostres vides no és tal, que els polítics no es posen d’acord per plantejar un full de ruta unilateral. Per això, cal tenir les coses clares: res és blanc o negre. Però tot forma part del camí. 

Aquells més pessimistes tenen la seva part de raó, sí. Per més “performances” que fem, no ens duran enlloc sense voluntat política. Madrid no la té ni la tindrà. No ens escolta ni ens entén. Per tant, només ens queda la via unilateral i no és una via fàcil. Perquè requereix una majoria sòlida i d’uns polítics valents que se la creguin. Els catalans ja no podem fer més del que hem fet als carrers, però tot i això, si l’any vinent per la diada ens fan disfressar d’animalons i fer sons guturals a les 17:14h per reclamar un altre cop el mateix que ja hem reclamat els 5 anys anteriors, ep, no en tinc cap dubte. Allà serem. Com hi hem estat sempre. I aquesta és la nostra força com a poble. Alguns creuen que la lleugera davallada en l’assistència de la manifestació d’aquesta diada és símptoma que el “soufflé” independentista es desinfla. Jo opino que no és sinó una benvinguda normalització del fet independentista, que està ja avui integrat en tot l’imaginari col·lectiu i ha contribuït intensament a la politització de gran part de la població catalana. Sabem el que volem. Cada vegada ens resulta menys necessari fer-ne exaltació com a quelcom extraordinari perquè ja no ho és. Ara bé, cada vegada ens resulta més necessari assolir-ho. 

Potser els catalans som uns pessimistes sense remei, que ens posem traves sols, incapaços d’arribar a acords entre nosaltres mateixos. Però en el fons tenim un esperit inequívocament optimista. Una unitat popular nascuda del nostre orgull com a nació i que ha sobreviscut malgrat totes les adversitats. Ho vam demostrar el 1714 i encara avui ho recordem, com qui celebra una derrota diuen aquells que no ho entenen... Ho vam demostrar sota l’absolutisme borbònic, sota la dictadura de Primo de Rivera primer i de Franco després, i ho demostrem ara. El pròxim 11 de setembre hi tornarem a ser, esperem que aquest cop celebrant la llibertat de Catalunya. No us enganyaré, com a típic català el cap em diu que no serà així, però el cor... el cor és massa català.