Quan l’Assemblea Nacional Catalana va proposar una diada descentralitzada va generar una onada de desorientació en una part considerable dels independentistes. Però el temps els ha donat la raó. Calia dosificar esforços i la descentralització n’era la millor manera. Malgrat els esforços de la premsa espanyola d’aquí i d’allí per emfatitzar la baixada de participació, queda clar que l’única idea que mobilitza majoritàriament la societat catalana és l’anhel d’una Catalunya independent. Quatre anys seguits de màxima mobilització amb actes de record com la via catalana i la ve baixa necessitaven una certa pausa per agafar aire. 

Un cop aconseguit això és evident que cal reajustar l’estratègia política per forçar un nou escenari que ens porti a unes eleccions constituents o un referèndum, o les dues coses alhora. El més important de tot és recuperar la iniciativa davant l’estat. El govern, el parlament, els partits i les organitzacions socials sabran quin és el pas més apropiat però insisteixo, el més important, el decisiu, és que siguin les institucions catalanes les que marquin l’agenda i defineixin l’objectiu. 

Només així trencarem l’estratègia del govern espanyol. Aquesta es basa negar el fet, evitar el diàleg i desgastar mitjançant les institucions de l’estat com el Tribunal Constitucional o el ministeri d’Hisenda entre d’altres, esperant que el moviment independentista català es vagi diluint fins a esdevenir residual fruit de la fatiga de no aconseguir l’objectiu. 

De moment l’estratègia de Rajoy no ha funcionat i a més ha tingut efectes col·laterals com la desaparició d’Unió de les institucions, el desgast del Partit Socialista o la desarticulació de la tercera via. Però si no hi ha un pla concret, clar i públic per part del govern català secundat pel cos social independentista durant aquest curs es pot caure en el desànim. 

Malgrat tot el que es diu i s’escriu a Catalunya hi ha una majoria independentista expressada al Parlament que ha d’exercir el seu full de ruta. Un full de ruta que en cap moment ha d’esdevenir presoner de les dates però que tampoc ha de ser una excusa per anar endarrerint les decisions. 

Hi ha qui creu que tard o d’hora s’haurà d’acabar fent un pacte en el qual Catalunya renuncia a la independència i a canvi l’estat cedirà més competències i poders. Aquest és l’esquer que determinada premsa i poders econòmics deixen anar de tant en tant per intentar afeblir el moviment independentista. 

La manera de conjurar l’estratègia de l’estat espanyol i de l’autonomisme és, doncs, reprenent la iniciativa i marcant de nou l’agenda. Sabent que caldrà prendre decisions difícils i que el conflicte prendrà major intensitat. La darrera cosa que ens interessa és un conflicte estancat i de baixa intensitat perquè ens desgasta i ens divideix. 

Per tot això entenc que la darrera diada ha estat un èxit perquè s’han aconseguit els objectius, dosificar esforços i preparar-se per un curs polític que ha de ser decisiu per a la independència de Catalunya.