Les casualitats, diuen, no existeixen. Jo no sabria dir si és així o no. El cert és que ja no sé què pensar-ne, ara només penso el que em diuen. És així des de la setmana passada, des del dimecres. Vaig despertar-me sobresaltat, sentia que alguna cosa havia canviat en mi. Al mirall, tot era... no ho vaig saber descriure... De sobte, vaig adonar-me que ja no tenia cap opinió sobre...res! Però què ha passat? Com poden haver desaparegut les meves opinions? Potser s’han esgotat a força d’omplir estadis amb obres de teatre on expressar grans opinions? El teatre ho té això, omple estadis a casa nostra. No sabia què pensar-ne del fet de no tenir opinió. Quan tot sigui, ja estava despert, vaig anar al forn de costum a esmorzar. No sé si va ser una bona elecció o no, és el costum, sempre ha estat així, i si sempre ha estat així, no hi entra l’opinió. Al forn ja em coneixen, no em va caldre demanar: “el mateix de sempre”. Un cop més, la meva opinió no em calia. Vaig llegir el diari, com cada dia, sense opinar, esmorzo sol i els diaris mai s’equivoquen. Començava a adonar-me que era fàcil viure sense opinió.

En anar a pagar, des de la barra una conversa em tomba al damunt, i algú em pregunta: “Ho aconseguirem, no?” Ràpid, calia opinar, però com? El vaig mirar, sense resposta. “Veus? No diu que no! Ho aconseguirem, ho sap tothom.”, va dir. I la conversa va seguir, lluny de mi.

Al carrer, la florista em va dir “avui fa bon dia, eh?”, simplement vaig somriure mentre esquivava l’indigent que dormia a l’altre costat de vorera.

Com havia pogut viure tant de temps amb opinió? Començava a acostumar-me a aquesta calma quan va sonar el telèfon: “busquem una persona amb opinió.” “Opinió sobre què?” “És igual...opinió! Un article d’opinió.” No vaig poder dir el que en pensava, la meva opinió havia desaparegut i no en pensava res, o sigui que com que qui calla atorga tenia davant meu escriure un article.

Keep calm, em vaig dir, és una frase que últimament es porta molt. I em vaig mantenir democràtic, pacífic i gandhià com a bon català. Estava expectant davant el full en blanc, esperant el futur, però sense opinar-ne massa. És un estat molt nostre, últimament. Sobre què opino? Sobre els companys que han d’anar a viure a l’estranger, sobre manifestar-se per l’avui, sobre quan pensarem en com ha de ser un nou país...

Però l’opinió encara no tornava. El costum em deia que el millor que podia fer era parlar del temps, tothom ho fa, sempre ha estat així. Vaig adonar-me que de vegades el costum no funciona, no podia fer un article sobre el temps! Sempre ha estat així, però havia arribat el moment de canviar-ho. I escriure sobre com anar contra el “sempre ha estat així”? Millor escriure com havia anat el dia. Al carrer, m’havia anat funcionat d’aquesta manera, perquè no fer-ho també per escrit, i no feia falta opinió, només exposar els fets.

Al vespre, satisfet d’haver passat un dia sense opinió i veient al meu davant un futur lliure d’idees, algú em va preguntar: “com estàs?” Vaig mirar-la, com havia fet tot el dia amb cada persona que m’havia preguntat, esperant que no fes falta més, esperant que ella mateixa escollís la resposta que més satisfacció li donés, però no va funcionar. Esperava una resposta, una de sincera. I vaig despertar.