Un dels temes recurrents que ens ve al cap quan pensem en què treballa un advocat són els divorcis.
 
No podemos impedir que los matrimonios se rompan pero sí podemos impedir el sufrimiento de los matrimonios rotos. Així defensava el Ministre de Justícia, Fernández Ordóñez, la llei del divorci aprovada el 1981 i considero molt encertat l’enfocament personal i emocional que li donava. 

El divorci, malgrat trobar-se acceptat socialment, és sinònim d’una situació personal complexa i en la majoria de casos conflictiva, ja que habitualment els interessos contraposats de les parts, la necessitat de fer preservar els drets dels més febles que s’hi veuen involucrats, els menors, i tots els aspectes emocionals que l’acompanyen, poden fer que tot el procés acabi sent un tràngol per a tots plegats. Però, ho podem evitar?  

Com en qualsevol conflicte, resulta realment interessant que davant d’un possible divorci, les persones que intervenen siguin assistides atenent a totes les circumstàncies que aquesta situació els pot comportar, tant en l’àmbit jurídic, com en l’àmbit psicològic i de suport emocional. 

Malauradament, en moltes ocasions, aquesta assistència no és possible, i per aquest motiu considero fonamental el treball didàctic que podem realitzar els professionals. En primer lloc, sobre els diferents procediments existents per obtenir el divorci en els diferents casos que es plantegen, part essencial de la nostra tasca, però en segon lloc, sobre la realitat i les implicacions que la manera de plantejar el divorci pot tenir per a totes les parts. 

Sobre els procediments per obtenir el divorci no hi ha secrets. En el cas que els cònjuges que es divorcien no tenen menors a càrrec, si no hi ha manera d’arribar a acord, es presentarà la demanda davant del jutjat i el jutge decidirà. Ara bé, si hi ha acord, el cert és que la cosa s’agilitza, doncs amb la nova llei de la jurisdicció voluntària podríem fer el tràmit davant del Lletrat de l’Administració de Justícia o, fins i tot, anant a la Notaria.

En canvi, la cosa és diferent en el cas en què hi ha menors o persones dependents a càrrec dels cònjuges, doncs en aquests casos el divorci es tramitarà davant del Jutjat, de forma contenciosa o de mutu acord, i sempre amb intervenció del Ministeri Fiscal.  

En tots els casos, i especialment en els segons, donar perspectiva a les parts sobre els plantejaments possibles i el que implica un o altre, no només en quant a possibilitats jurídiques al seu abast, sinó també en quant a desgast personal que cada opció pot tenir per les implicacions emocionals, relacionals, afectives, econòmiques i de temps a les que s’enfronten poden facilitar una resolució més raonada i raonable per a tots els implicats en el divorci, doncs sempre he pensat que tot i que jurídicament es divorcien els cònjuges, en els casos en que hi ha menors, el divorci va molt més enllà i lluny de ser el final, és l’inici. 

Per això, no puc estar més d’acord en el plantejament que em feia un client fa uns dies: necessito tota la informació per prendre adequadament les meves decisions i defensar els meus drets, però també necessito aquest punt de suport i empatia que em permeti acabar això bé, per començar bé el que vindrà. I en això estem!