Com a militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, però sobretot com a ciutadana, he viscut amb estupor i, sí, tristesa, els esdeveniments de l’última setmana al PSOE. 

Vagi per endavant que ni tan sols vaig donar suport a la candidatura de Pedro Sánchez a la Secretaria General. No m’agradaven especialment les persones que li feien costat; jo volia un altre model i no ho amago. Però Sánchez s’havia guanyat el respecte de molts, inclosa jo mateixa, gràcies a la fermesa amb què ha defensat el “No” a Mariano Rajoy. I a aquest respecte cal afegir ara l’afecte envers la seva figura que, de retruc, ha generat la matussera operació per expulsar-lo feta pels mateixos que en el seu moment van donar-li suport. 

La negativa a votar secretament l’opció proposada per Sánchez de convocar amb caràcter d’urgència un Congrés denota una certa por a la democràcia. Potser no estava tot tan “atado y bien atado”. Espero que en una nova propera investidura de Rajoy es doni llibertat de vot i que tots puguem saber qui són aquests que s’abstenen, de la mateixa manera que dissabte es volia poder veure qui estava amb el líder i qui amb la lideressa (i, per tant, amb el Sant Cristo Gros). I, més visceralment, espero que en el futur Congrés aquestes formes barroeres es tornin en contra dels que les han promogut.

I espero que el PSC, en tant que partit germà, però no filial, del PSOE mantingui el seu claríssim NO és NO a Rajoy. No només perquè Rajoy no convingui a Catalunya, sinó perquè aquesta dreta corrupta i que fa pudor de resclosit ni tan sols li convé a Espanya. Si cal, juntament amb molts companys, ja farem un donatiu per pagar la multa per trencar la disciplina de vot.