El “Tablao del Rey Chico”
Fa uns quaranta anys, allà pels voltants del 70, hi havia a la ciutat de Granada un curiós establiment meitat sala de festes (eufemisme franquista per sortejar la paraula “cabaret”) meitat tablao flamenc, que quan les nits passaven a ser matinades, segons les copes servides i segons el personal que hi havia a la sala, es podia convertir en una veritable casa de meuques, amb tot el desordre i la cridòria pròpia d’un local d’aquesta mena.
Si el lector, que amablement em suporta, es pregunta a què ve aquesta referència d’un local que ni tan sols pagaria la tarifa publicitària d’aquest diari, li he d’aclarir que aquest és el record mes seriós que m’ha vingut al cap després de saber de la “festa”del PSOE del passat cap de setmana. La semblança entre una festa i l’altra son evidents: ambient andalús, passió i “duende” (hi havia molts baixets de cos i de ment), tothom amb dret a parlar i el que és pitjor: amb dret a tenir raó, sense que ningú manés, però amb ganes de manar tothom, i com diria el gran Garcia Lorca, “la muerte olía a rosas, la muerte allí moraba”
Per acabar de fer-ho més èpic, fins i tot un dels botxins va saber plorar en el moment oportú. Però no perdem de vista uns dels objectius prioritaris de la Festa: salvar com sigui l’esperit del 78, que per a molts va ser una transició feta amb pulcritud i garanties democràtiques (en aquest punt se m’escapa una mica el riure). A veure: els barons es carreguen el delfí, els mateixos barons que van crear el GAL, que van tenir diverses històries de corrupció i que no van gosar crear una socialdemocràcia europea, homologada, que tanta falta ens feia... i ens fa.
I ara, què? Doncs ara aviat ho veurem; quant en Rajoy es refaci de l’atac continuat de riure que està patint, probablement “regnarà” amb majoria absoluta, i podrà fer allò que tant li agrada, tant a ell com a la seva vicepresidenta, i que és recentralitzar el país, retallar el poder de les autonomies, fer que l’IBEX 35 no s’emprenyi gaire i dissoldre al màxim les possibles responsabilitats pels casos de corrupció que el seu partit té pendents. Ah, i per descomptat, mantenir l’unitat del país, negant-se a qualsevol gest de diàleg. I com d’altra banda, haurà d’incrementar els impostos, haurà de retallar les inversions socials i acadèmiques, i seguir fent el ridícul davant d’Europa, com a segon país a la cua amb el major índex d’atur, i amb un deute públic impagable i amb unes multes astronòmiques per part d’Europa per incompliment de normes... I més que em deixo! Amb majoria absoluta, i amb una oposició domesticada.
I anar fent, que són dos dies.
Tenia molta raó en Salvador Dalí quan va dir allò de “Tots els països del món els ha creat Déu Nostre Senyor, menys aquest, que el va crear Paul Éluard, pare del surrealisme”.
De totes maneres, m’agradaria col·laborar amb la gestora del PSOE, que acaba de ser nomenada, ajudant-los a trobar camins d’organització i estratègia per intentar salvar els mobles (que, d’altra banda, no els volen ni als Encants).
Mireu, es tracta de, d’entrada, nomenar un Comisionat de Definició Política i, paral·lelament, una Oficina de Definicions Incongruents que han de permetre la celebració d’aqui a sis mesos d’un Congrés de Conceptes Social Monàrquics,
per redefinir les obligacions del Patronat de Portes Giratòries, no fos cas que als politics els enxampi la jubilació distrets.
Jo, com Woody Allen: “Siusplau, pareu el món, que vull baixar”.
I per acabar, dues preguntes i una referència “intel·lectual.”
Heus aquí les dues preguntes innocents: les entitats financeres, quan començaran a finançar els emprenedors, en lloc de finançar els partits polítics, que te molt més risc?
I la segona: els catalans, ja estem prou bé amb Tel-Aviv? I amb Washington? Amb la Merkel no cal, perquè li ha sortit feina amb el Deutsche Bank (qui ho havia de dir…).
I ara la referència intel·lectual per acabar la “festa” del PSOE:
William Shakespeare. Juli Cèsar. Acte Tercer. Escena primera:
Juli Cèsar.– Et tu, Brute? (Cèsar cau mort i els senadors i el poble fugen en tropell) Mutis.
Si el lector, que amablement em suporta, es pregunta a què ve aquesta referència d’un local que ni tan sols pagaria la tarifa publicitària d’aquest diari, li he d’aclarir que aquest és el record mes seriós que m’ha vingut al cap després de saber de la “festa”del PSOE del passat cap de setmana. La semblança entre una festa i l’altra son evidents: ambient andalús, passió i “duende” (hi havia molts baixets de cos i de ment), tothom amb dret a parlar i el que és pitjor: amb dret a tenir raó, sense que ningú manés, però amb ganes de manar tothom, i com diria el gran Garcia Lorca, “la muerte olía a rosas, la muerte allí moraba”
Per acabar de fer-ho més èpic, fins i tot un dels botxins va saber plorar en el moment oportú. Però no perdem de vista uns dels objectius prioritaris de la Festa: salvar com sigui l’esperit del 78, que per a molts va ser una transició feta amb pulcritud i garanties democràtiques (en aquest punt se m’escapa una mica el riure). A veure: els barons es carreguen el delfí, els mateixos barons que van crear el GAL, que van tenir diverses històries de corrupció i que no van gosar crear una socialdemocràcia europea, homologada, que tanta falta ens feia... i ens fa.
I ara, què? Doncs ara aviat ho veurem; quant en Rajoy es refaci de l’atac continuat de riure que està patint, probablement “regnarà” amb majoria absoluta, i podrà fer allò que tant li agrada, tant a ell com a la seva vicepresidenta, i que és recentralitzar el país, retallar el poder de les autonomies, fer que l’IBEX 35 no s’emprenyi gaire i dissoldre al màxim les possibles responsabilitats pels casos de corrupció que el seu partit té pendents. Ah, i per descomptat, mantenir l’unitat del país, negant-se a qualsevol gest de diàleg. I com d’altra banda, haurà d’incrementar els impostos, haurà de retallar les inversions socials i acadèmiques, i seguir fent el ridícul davant d’Europa, com a segon país a la cua amb el major índex d’atur, i amb un deute públic impagable i amb unes multes astronòmiques per part d’Europa per incompliment de normes... I més que em deixo! Amb majoria absoluta, i amb una oposició domesticada.
I anar fent, que són dos dies.
Tenia molta raó en Salvador Dalí quan va dir allò de “Tots els països del món els ha creat Déu Nostre Senyor, menys aquest, que el va crear Paul Éluard, pare del surrealisme”.
De totes maneres, m’agradaria col·laborar amb la gestora del PSOE, que acaba de ser nomenada, ajudant-los a trobar camins d’organització i estratègia per intentar salvar els mobles (que, d’altra banda, no els volen ni als Encants).
Mireu, es tracta de, d’entrada, nomenar un Comisionat de Definició Política i, paral·lelament, una Oficina de Definicions Incongruents que han de permetre la celebració d’aqui a sis mesos d’un Congrés de Conceptes Social Monàrquics,
per redefinir les obligacions del Patronat de Portes Giratòries, no fos cas que als politics els enxampi la jubilació distrets.
Jo, com Woody Allen: “Siusplau, pareu el món, que vull baixar”.
I per acabar, dues preguntes i una referència “intel·lectual.”
Heus aquí les dues preguntes innocents: les entitats financeres, quan començaran a finançar els emprenedors, en lloc de finançar els partits polítics, que te molt més risc?
I la segona: els catalans, ja estem prou bé amb Tel-Aviv? I amb Washington? Amb la Merkel no cal, perquè li ha sortit feina amb el Deutsche Bank (qui ho havia de dir…).
I ara la referència intel·lectual per acabar la “festa” del PSOE:
William Shakespeare. Juli Cèsar. Acte Tercer. Escena primera:
Juli Cèsar.– Et tu, Brute? (Cèsar cau mort i els senadors i el poble fugen en tropell) Mutis.