Apocalipsi socialista?

Sovint sentim com el carrer ens alerta que cada partit polític és un món. Sempre he pensat que la saviesa popular rarament s’equivoca, però en aquesta ocasió val a dir que es queda curta. Cada partit són molts mons, i tots ells giren a velocitats i amb trajectòries diferents a l’entorn d’un mateix òrgan de poder com si del sistema solar es tractés. La complexitat dels partits posa a prova la capacitat d’anàlisi dels millors politòlegs. És per això que quan som preguntats sobre les trifulgues internes d’una formació política, nosaltres sempre recorrem al nostre comodí: la “Llei de ferro de l’oligarquia” de Robert Michels.
Michels fou un important sociòleg alemany que, després d’analitzar detingudament el funcionament dels partits, va acabar concloent que aquests sempre passen a ser governats per una reduïda minoria i que aquesta minoria té un únic objectiu: la supervivència.
És sota aquesta premissa que s’ha d’entendre tot el que està passant al Partit Socialista. La lluita per la supervivència del partit, la lluita per la supervivència dels seus líders i la lluita per la supervivència de les velles espases que ocupen avui càrrecs consultius en consells de direcció.
A ningú se li escapa que el PSOE viu l’amenaça directa de Podemos en molts territoris que els són imprescindibles per ser una alternativa real de govern. Podríem dir que les eleccions basques i gallegues han reactivat aquesta preocupació, però ens equivocaríem si penséssim que aquest ha estat el principal motiu de la picabaralla que hem evidenciat als mitjans.
Ni Podemos està en el seu millor moment, ni el PSOE està enfonsat com per provocar un cop d’estat. La lluita dels lideratges és l’únic que ens pot ajudar a treure l’aigua clara de tot aquest entrellat. Per una banda, el lideratge de Sánchez que, plantejant pactes amb ERC i PDC al Congrés, ha posat en alerta a tots els barons del PSOE. Per l’altra, el lideratge de presidents de comunitats autònomes, com Susana Díaz, que han vist que els gestos de Sánchez feien perillar els respectius pactes de govern amb Ciutadans.
Lideratges tous en partits grans fonamenten el seu poder en la gestió dels interessos. Això permet estabilitat durant un temps, però està clar que els interessos són més volàtils que els principis. D’aquí que a la primera llum d’amenaça surti la rebel·lió. Una rebel·lió que molts han llegit com l’apocalipsi socialista, però que en realitat d’apocalipsis així se’n superen cada any.
Michels fou un important sociòleg alemany que, després d’analitzar detingudament el funcionament dels partits, va acabar concloent que aquests sempre passen a ser governats per una reduïda minoria i que aquesta minoria té un únic objectiu: la supervivència.
És sota aquesta premissa que s’ha d’entendre tot el que està passant al Partit Socialista. La lluita per la supervivència del partit, la lluita per la supervivència dels seus líders i la lluita per la supervivència de les velles espases que ocupen avui càrrecs consultius en consells de direcció.
A ningú se li escapa que el PSOE viu l’amenaça directa de Podemos en molts territoris que els són imprescindibles per ser una alternativa real de govern. Podríem dir que les eleccions basques i gallegues han reactivat aquesta preocupació, però ens equivocaríem si penséssim que aquest ha estat el principal motiu de la picabaralla que hem evidenciat als mitjans.
Ni Podemos està en el seu millor moment, ni el PSOE està enfonsat com per provocar un cop d’estat. La lluita dels lideratges és l’únic que ens pot ajudar a treure l’aigua clara de tot aquest entrellat. Per una banda, el lideratge de Sánchez que, plantejant pactes amb ERC i PDC al Congrés, ha posat en alerta a tots els barons del PSOE. Per l’altra, el lideratge de presidents de comunitats autònomes, com Susana Díaz, que han vist que els gestos de Sánchez feien perillar els respectius pactes de govern amb Ciutadans.
Lideratges tous en partits grans fonamenten el seu poder en la gestió dels interessos. Això permet estabilitat durant un temps, però està clar que els interessos són més volàtils que els principis. D’aquí que a la primera llum d’amenaça surti la rebel·lió. Una rebel·lió que molts han llegit com l’apocalipsi socialista, però que en realitat d’apocalipsis així se’n superen cada any.

