A dues velocitats
Mentre a Madrid el cas Gürtel avança amb una lentitud digna d’una olimpíada de cargols, a Barcelona ja tenim a punt el judici pel cas 9-N contra qui fou president de la Generalitat i dues de les que foren les seves Conselleres. Aquesta diferència de “velocitat”, el cert és que no se’ns fa gens estrany. Fa tant de temps que sabem allò de les dues vares de “mesurar”, que no sorprèn. Però no per això ens ha de deixar indiferents. Vivim en un estat que fa prop d’un any “gaudeix” d’un govern en funcions, per la manifesta incapacitat dels principals actors a trobar punts d’acord per dirigir l’estat, és a dir, per fer avançar la societat. No. Primer són les trifulgues domèstiques, el repartiment d’àrees de poder, el fet d’humiliar i desprestigiar al contrincant polític, etc. Tot això és abans que dirigir la societat.
Amb una classe política d’aquest baix nivell, quin espanyol de bé es pot sorprendre que, aquells que en tenim la possibilitat, vulguem “canviar” d’estat? El regne d’Espanya sembla aquella societat en què hom està disposat a perdre un ull amb tal que l’altre es quedi cec. Per a aquells que hagin llegit els clàssics castellans del segles quinze i setze, veuran que tot segueix igual. La picaresca forma part del dia a dia. Tan sols cal escoltar el “senyor” Blesa, explicant que les “Targetes Black” (negres, mai més ben dit) eren una “forma normal de retribució” i com que el Banc d’Espanya, l’Agència Tributària, i el Govern de l’Estat ja ho sabien i no deien res, doncs... mira, anar tirant de la rifeta. Aquesta normalitat, aquesta naturalitat en la picaresca, en aprofitar-se de la cosa pública en benefici propi, això és el que, amb el seu estil, ja ens mostraven els clàssics castellans. Res ha canviat en aquella Espanya rància, de matriu castellana. Atenció, no la genuïna de Castella, no. Aquesta la va anihilar Carles I i cinquè d’Alemanya, quan va fer decapitar els “comuneros” Bravo, Padilla i Maldonado. Allí va morir la Castella medieval i va néixer l’Espanya imperial que, sense imperi, continua fent de les seves pels passadissos dels ministeris i la llotja del Bernabeu.
En un moment determinat, els polítics catalans varen confiar en aquesta gent que suara dèiem. Va ser allò tan conegut de: “Pasqual, apoyaremos el Estatuto que apruebe el Parlament”. Ho recorden, això ? Després va venir aquell senyor de Pontevedra (llegiu Mariano Rajoy) recollint signatures contra aquest Estatut que, RECORDEU: ja havia estat “cepillado por arriba y por abajo” (Alfonso Guerra dixit). Recorden aquelles imatges de la televisió en què una senyora, ja entrada en anys, vestida amb una certa elegància, demanava: “¿Dónde hay que firmar contra Cataluña?”. Quatre milions de signatures va recollir el senyor de Pontevedra, i les va portar al tribunal dit Constitucional. Varen trigar uns anys en fer la feina, però això no té cap importància. Mentre aquí a Catalunya el poble ja havia votat en REFERÈNDUM (atenció, això que no es pot fer!!!) i, per tant, amb l’Estatut vigent i ratificat pel poble, aquest tribunal dit Constitucional, no va tenir cap mandra en convertir-lo en una simple descentralització administrativa i encara gràcies, i sense cap llibertat en els diners.
I un 10 de juliol, els catalans vàrem dir prou. Aquell senyor de Pontevedra havia aconseguit dels catalans que érem autonomistes en el sentit estricte de la paraula, va aconseguir que féssim un pas al front, dient prou, i volent anar més enllà perquè està vist que, com a molt, el govern de Madrid farà amb Catalunya quelcom semblant al que va fer amb la, aleshores, colònia de Cuba. Va oferir-li l’autonomia quan ja tenia la independència.
Bé, doncs ara, aquests senyors de la “Villa y Corte” ens diuen que uns determinats ciutadans espanyols, residents a la regió de “Cataluña”, una gent perversa (Artur Mas, Joana Ortega, i Irene Rigau) que va tenir la gosadia de treure les urnes (de cartró) al carrer (a les escoles) per sentir i escoltar, per saber què volia el poble; aquesta gent malèvola han de ser castigats i apartats de la vida pública per haver infringit la LLEI (amb majúscules).
Arribats a aquí hem de recordar que LA LLEI ESTÀ PER SER RESPECTADA, és veritat. Però també és veritat que els canvis dels temps, els canvis socials, converteixen determinades lleis en obsoletes i cal modificar-les. I si els governants no ho fan a temps, és legítim que el poble, mobilitzat, forci el canvi, i si cal, de manera civilitzada, forci el trencament. O és que ja no recordem que no fa tant de temps que l’esclavitud era legal? Ja no recordem que encara no fa cent anys les dones no tenien dret a vot? No recordem els treballadors morts a Chicago en les lluites socials per aconseguir la jornada laboral de vuit hores? I tants, i tants exemples podríem posar de moments de la nostra història en què s’ha forçat la legalitat vigent com a única manera d’aconseguir que els poders establerts cedissin en benefici del poble.
Per acabar, em sembla molt apropiada una frase d’en Francesc Cambó –home de trajectòria gens dubtosa, de dretes, catalanista i espanyol– quan, en una sessió del Congrés de Diputats, es va aixecar de l’escó i adreçant-se al primer Ministre li va dir: “No nos vamos. Nos echáis”. Dit això, va sortir de la sala.
Crec que nosaltres haurem de fer igual.
Amb una classe política d’aquest baix nivell, quin espanyol de bé es pot sorprendre que, aquells que en tenim la possibilitat, vulguem “canviar” d’estat? El regne d’Espanya sembla aquella societat en què hom està disposat a perdre un ull amb tal que l’altre es quedi cec. Per a aquells que hagin llegit els clàssics castellans del segles quinze i setze, veuran que tot segueix igual. La picaresca forma part del dia a dia. Tan sols cal escoltar el “senyor” Blesa, explicant que les “Targetes Black” (negres, mai més ben dit) eren una “forma normal de retribució” i com que el Banc d’Espanya, l’Agència Tributària, i el Govern de l’Estat ja ho sabien i no deien res, doncs... mira, anar tirant de la rifeta. Aquesta normalitat, aquesta naturalitat en la picaresca, en aprofitar-se de la cosa pública en benefici propi, això és el que, amb el seu estil, ja ens mostraven els clàssics castellans. Res ha canviat en aquella Espanya rància, de matriu castellana. Atenció, no la genuïna de Castella, no. Aquesta la va anihilar Carles I i cinquè d’Alemanya, quan va fer decapitar els “comuneros” Bravo, Padilla i Maldonado. Allí va morir la Castella medieval i va néixer l’Espanya imperial que, sense imperi, continua fent de les seves pels passadissos dels ministeris i la llotja del Bernabeu.
En un moment determinat, els polítics catalans varen confiar en aquesta gent que suara dèiem. Va ser allò tan conegut de: “Pasqual, apoyaremos el Estatuto que apruebe el Parlament”. Ho recorden, això ? Després va venir aquell senyor de Pontevedra (llegiu Mariano Rajoy) recollint signatures contra aquest Estatut que, RECORDEU: ja havia estat “cepillado por arriba y por abajo” (Alfonso Guerra dixit). Recorden aquelles imatges de la televisió en què una senyora, ja entrada en anys, vestida amb una certa elegància, demanava: “¿Dónde hay que firmar contra Cataluña?”. Quatre milions de signatures va recollir el senyor de Pontevedra, i les va portar al tribunal dit Constitucional. Varen trigar uns anys en fer la feina, però això no té cap importància. Mentre aquí a Catalunya el poble ja havia votat en REFERÈNDUM (atenció, això que no es pot fer!!!) i, per tant, amb l’Estatut vigent i ratificat pel poble, aquest tribunal dit Constitucional, no va tenir cap mandra en convertir-lo en una simple descentralització administrativa i encara gràcies, i sense cap llibertat en els diners.
I un 10 de juliol, els catalans vàrem dir prou. Aquell senyor de Pontevedra havia aconseguit dels catalans que érem autonomistes en el sentit estricte de la paraula, va aconseguir que féssim un pas al front, dient prou, i volent anar més enllà perquè està vist que, com a molt, el govern de Madrid farà amb Catalunya quelcom semblant al que va fer amb la, aleshores, colònia de Cuba. Va oferir-li l’autonomia quan ja tenia la independència.
Bé, doncs ara, aquests senyors de la “Villa y Corte” ens diuen que uns determinats ciutadans espanyols, residents a la regió de “Cataluña”, una gent perversa (Artur Mas, Joana Ortega, i Irene Rigau) que va tenir la gosadia de treure les urnes (de cartró) al carrer (a les escoles) per sentir i escoltar, per saber què volia el poble; aquesta gent malèvola han de ser castigats i apartats de la vida pública per haver infringit la LLEI (amb majúscules).
Arribats a aquí hem de recordar que LA LLEI ESTÀ PER SER RESPECTADA, és veritat. Però també és veritat que els canvis dels temps, els canvis socials, converteixen determinades lleis en obsoletes i cal modificar-les. I si els governants no ho fan a temps, és legítim que el poble, mobilitzat, forci el canvi, i si cal, de manera civilitzada, forci el trencament. O és que ja no recordem que no fa tant de temps que l’esclavitud era legal? Ja no recordem que encara no fa cent anys les dones no tenien dret a vot? No recordem els treballadors morts a Chicago en les lluites socials per aconseguir la jornada laboral de vuit hores? I tants, i tants exemples podríem posar de moments de la nostra història en què s’ha forçat la legalitat vigent com a única manera d’aconseguir que els poders establerts cedissin en benefici del poble.
Per acabar, em sembla molt apropiada una frase d’en Francesc Cambó –home de trajectòria gens dubtosa, de dretes, catalanista i espanyol– quan, en una sessió del Congrés de Diputats, es va aixecar de l’escó i adreçant-se al primer Ministre li va dir: “No nos vamos. Nos echáis”. Dit això, va sortir de la sala.
Crec que nosaltres haurem de fer igual.