L’hora és greu però també gloriosa
Aquest passat 15 d’octubre, el dia que a Ripoll celebrem la Fira Catalana de l’ovella, es complien 76 anys de l’execució de Lluís Companys.
El règim franquista, un règim erigit per la força de les armes, assassinava un home d’esquerres, un republicà, un catalanista; però també assassinava un home honest i sobretot un home compromès amb el seu poble i amb la llibertat.
El President Companys doncs, era víctima d’un règim dictatorial que pretenia perpetrar un genocidi cultural i nacional contra el ser i la personalitat d’un país, del seu país, de Catalunya.
A les portes d’una més que probable nova legislatura al Congrés espanyol, és bo recordar que aquest Estat, a diferència d’altres democràcies madures, encara no ha reconciliat la ciutadania mitjançant l’assumpció de la veritat de tot allò que va passar i òbviament la reparació jurídica de les víctimes.
És una vergonya que a l’Estat espanyol, els tribunals de la dictadura es considerin encara legals, i les víctimes, doncs, no siguin reconegudes jurídicament com a tals, fet que impossibilita la nul·litat de les seves sentències.
És vergonyós que l’Estat espanyol sigui encara incapaç de reconèixer les seves responsabilitats en la deportació de milers de republicans als camps d’extermini nazis.
És una vergonya que l’Estat espanyol segueixi negant-se a posar a disposició de la ciutadania els arxius policials i la desclassificació de la documentació reservada, de la mateixa manera que es nega també a retornar els patrimonis espoliats a milers de persones.
La llista és inacabable, i a hores d’ara, a la majoria de polítics espanyols els hi hauria de caure la cara de vergonya quan pretenen passar per polítics decents, siguin de dretes o d’esquerres. Polítics que durant anys han publicitat cínicament les bondats de la transició sense cap voluntat d’exercir una mínima autocrítica com a mostra de respecte a les víctimes i als seus descendents.
Davant la constatació de l’impossibilitat de canviar els fonaments profunds de l’Estat espanyol, és evident que només una nova legalitat inequívocament democràtica i republicana podrà garantir el respecte a les víctimes i reconciliar la ciutadania.
La bona noticia és que per primera vegada a la història tenim un Parlament independentista, un govern independentista i la majoria d’un poble que clama la seva llibertat.
Reivindiquem doncs la memòria viva del President Companys quan ens deia:
-“Catalans! L’hora és greu, però també gloriosa. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots”.
El règim franquista, un règim erigit per la força de les armes, assassinava un home d’esquerres, un republicà, un catalanista; però també assassinava un home honest i sobretot un home compromès amb el seu poble i amb la llibertat.
El President Companys doncs, era víctima d’un règim dictatorial que pretenia perpetrar un genocidi cultural i nacional contra el ser i la personalitat d’un país, del seu país, de Catalunya.
A les portes d’una més que probable nova legislatura al Congrés espanyol, és bo recordar que aquest Estat, a diferència d’altres democràcies madures, encara no ha reconciliat la ciutadania mitjançant l’assumpció de la veritat de tot allò que va passar i òbviament la reparació jurídica de les víctimes.
És una vergonya que a l’Estat espanyol, els tribunals de la dictadura es considerin encara legals, i les víctimes, doncs, no siguin reconegudes jurídicament com a tals, fet que impossibilita la nul·litat de les seves sentències.
És vergonyós que l’Estat espanyol sigui encara incapaç de reconèixer les seves responsabilitats en la deportació de milers de republicans als camps d’extermini nazis.
És una vergonya que l’Estat espanyol segueixi negant-se a posar a disposició de la ciutadania els arxius policials i la desclassificació de la documentació reservada, de la mateixa manera que es nega també a retornar els patrimonis espoliats a milers de persones.
La llista és inacabable, i a hores d’ara, a la majoria de polítics espanyols els hi hauria de caure la cara de vergonya quan pretenen passar per polítics decents, siguin de dretes o d’esquerres. Polítics que durant anys han publicitat cínicament les bondats de la transició sense cap voluntat d’exercir una mínima autocrítica com a mostra de respecte a les víctimes i als seus descendents.
Davant la constatació de l’impossibilitat de canviar els fonaments profunds de l’Estat espanyol, és evident que només una nova legalitat inequívocament democràtica i republicana podrà garantir el respecte a les víctimes i reconciliar la ciutadania.
La bona noticia és que per primera vegada a la història tenim un Parlament independentista, un govern independentista i la majoria d’un poble que clama la seva llibertat.
Reivindiquem doncs la memòria viva del President Companys quan ens deia:
-“Catalans! L’hora és greu, però també gloriosa. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots”.