Afirmava Michel Eyquem de Montaigne, un escriptor francès del segle XVI, el referent exemplar que el nostre Josep Pla admirava tant, que val més un cap ben fet que un cap ben ple.

Un dels trets definitoris del moment actual és l’allau descabdellat d’informació, que no crea cap pòsit estable, ja que té la data de caducitat incorporada. Els estímuls són múltiples i costa saber destriar el gra de la palla, el que és essencial del que és accessori, la idea fonamentada i persistent de la dada làbil i efímera.

L’escola pateix aquesta singularitat que un ús responsable i assenyat de les noves tecnologies podria pal·liar. Abans havíem d’emmagatzemar els coneixements, massa sovint de manera frustrada, ja que s’esborraven súbitament un cop realitzats els exàmens, no deixant la més mínima empremta; ara els tenim a l’abast de manera permanent, fàcilment accessibles gràcies a la informàtica.

Hi ha mètodes inqüestionables. Evidentment l’escola no pot obviar l’existència de les classes magistrals (sempre que siguin dignes d’aquest epítet), la necessitat de la memòria (primordial en l’estudi de les llengües estrangeres), i la prioritat indiscutible d’aquelles matèries que es fonamenten en l’exercitació constant i gradual, per anar ascendint l’esglaonament que les configura, i que són vehicles essencials per a l’articulació de la personalitat, com ara la llengua o les matemàtiques.

Ara bé, quina credibilitat ens mereix un sistema en el qual un alumne que té al cap (degudament ordenats en el millor dels casos, però generalment un autèntic caos) llistats d’autors prestigiosos, no hagi descobert el fibló apassionant de la lectura? Quina lògica té que un alumne que ha cursat història de l’art tingui un catàleg de pintors al cap i, en canvi, no experimenti cap mena d’emoció davant un quadre? Qui sentit té que un alumne s’hagi après de memòria un reguitzell de noms de pedres que es fondran immediatament i irremeiable l’endemà de l’examen?

Cert, l’adquisició de coneixements és primordial, fonamental, bàsica dins l’ensenyament però hi ha tota una sèrie d’activitats que negligim i que ajudarien a vertebrar l’alumne en els anys decisius i irrepetibles de la seva formació.

Ara que tenim mitjans exteriors al sistema educatiu que ens poden ajudar a assimilar coneixements (sempre que ensenyem a l’alumne a cercar, a destriar, a distingir, a no perdre’s entre tanta exuberància, tanta profusió) l’educació hauria de maldar per construir identitats en plenitud i llibertat, hauria d’ajudar l’alumne a descobrir els propis límits i acceptar-los, hauria de propiciar la seva millora esmenant els errors, hauria d’estimular la curiositat, les ganes de conèixer, l’esperit crític, el mètode rigorós, l’esperit d’autocorrecció. En fi, hauria d’evitar la cultura líquida tan en voga actualment i que és fugissera, efímera, transitòria, i hauria de fomentar la cultura humanística, analitzant el passat, reflexionant sobre el present i preparant el futur.

L’escola hauria d’ajudar els alumnes a analitzar, a apreciar, a classificar, a comparar, a compartir, a comprendre, a comptar, a contrastar, a criticar (utilitzant la raó), a deduir, a descobrir, a desenvolupar, a discutir, a dubtar, a escoltar, a escriure, a esforçar-se, a imaginar, a integrar, a intuir, a jutjar, a llegir (comprensivament), a memoritzar, a observar, a opinar, a parlar, a pensar, a percebre, a perdre, a perseverar, a preguntar, a redactar, a respectar, a resumir, a sentir, a sintetitzar, a triar, a valorar, a volar. Quina feinada! I a més, difícil d’avaluar!
Més tard, quan l’alumne hagi decidit la via que vol seguir, haurà de proveir-se a bastament pel camí que haurà de recórrer i conjugar de valent rigor i passió per aconseguir fer realitat els seus somnis, actitud que no acabarà a la fi dels estudis, ans l’haurà de mantenir sempre més si no vol quedar-se al marge d’un món que es transforma vertiginosament.

Al llistat de verbs enfilats alfabèticament hi manca, segons el meu parer, el més essencial: l’escola hauria d’ajudar els alumnes a mirar. La mirada és, ho crec fermament, la paraula essencial. Reeixir una mirada fonda, sàvia, cinètica sobre un mateix, sobre els altres, sobre el passat, sobre la realitat que ens envolta. La mirada que haurem de fer servir, aprenents de tot com som tots, durant tota la vida.

Hem de donar a l’adolescent recursos, eines, mètodes, mitjans, instruments, provisions pel dur camí que enceta. Ell, i només ell, haurà de determinar els seus horitzons. Ho he escrit reiteradament al llarg dels anys i un cop més ho repeteixo: Cal donar a l’adolescent set i no aigua, camins i no destins, finestres i no paisatges.