Sempre he cregut en la certesa d’aquella afirmació que diu que dos caps pensen més que un, fins i tot i afegiria que cent mans poden més que cinquanta. I no, no sempre pots ser cent, cinquanta o dos, a vegades ets menys dels que tocaria o seria necessari.

El temps lliure? La persona? Què en fem de les estones, que poden ser poques o moltes, que no tenim ocupades? I si la vida que tenim més o menys funciona, per què he de fer algun canvi?
Frases sentides com: “jo no tinc temps d’això”, “sóc massa gran per allò”, “no tinc experiències, massa jove encara”... Frases que molts hem dit i hem sentit i que després t’adones que no eren 100 per 100 certes.

On vull arribar amb aquesta introducció? A la necessitat de la col·laboració, pel nostre poble, la nostra comarca, el nostre país. Ripoll, El Ripollès, Catalunya, Europa... Necessiten governs forts sí, però també necessiten gent disposada a ajudar als altres. La tasca de les entitats, totes, però sobretot de les entitats socials sempre ha estat una tasca molt lloable i en els moments que corren encara més. Una societat no es mou només pels qui formen part de la zona alta de la piràmide, es mou pels qui des de la meitat i des de la part baixa ajuden i creen vincles d’interrelació.

Martin Luther King deia que hem après a volar com ocells i a nedar com peixos, però no hem après a viure com humans.

Així doncs, felicitar aquells que ajuden als altres, que humanitzen la societat i les persones, d’una a una i en col·lectiu. A tot el teixit associatiu que ha esdevingut motor de la societat. I animar aquells que poden aportar quelcom d’ells mateixos. L’ajuda sempre és bona.