Fa un any just que es va firmar el decret de convocatòria de les eleccions del 20 de desembre del 2015. Aquesta setmana, per primer cop he treballat al Congrés en un ambient en el qual es respirava horitzó de certesa. El PSOE permetrà governar en minoria al PP. El socialisme espanyol tenia dues alternatives: o armar una majoria alternativa –que numèricament li sortia després de les dues eleccions– que la seva percepció de la clivella de la política catalana ha fet impossible en els dos casos o pactar el preu d’una abstenció a canvi d’una aplicació parcial del programa electoral. No han sabut fer cap de les dues coses i el que podia ser una abstenció condicionant i ha acabat essent una abstenció vergonyant tot i els vots socialistes díscols.

No serà una legislatura curta
Un cop conegut el viratge accidentat dels socialistes, s’ha instal·lat el lloc comú que estem davant d’una legislatura curta. En el sistema institucional espanyol és difícil aconseguir la investidura –més vots a favor que en contra, a diferència del País Basc on el guanyador té la presidència si no hi ha una majoria absoluta en contra– però encara és més difícil fer caure un govern perquè requereix una majoria absoluta alternativa amb un candidat a president del Govern. El repte del govern de minoria serà trobar socis per tirar endavant les lleis indispensables, començant pels pressupostos. Es detecta impulsivitat i espontaneïtat per part dels dos partits nous: en un cas, una ànsia per esmenar tot el que s’ha construït durant anys –el treball silent i un cert consens de la resta ja els durà a abaixar els fums– i en l’altre cas, una vocació decidida a la confrontació, la irrellevància i l’agitació dins de l’hemicicle. Si van per aquest camí, perdran una oportunitat d’or i les tesis d’Iñigo Errejón, l’home que parla un català perfecte dels seus mesos feliços a Bàscara escrivint la tesi doctoral i vivint la vida.