Quan passejo pels carrers del meu poble, i veig tantes portes closes, no puc deixar de rememorar amb nostàlgia locals emblemàtics que un dia van constituir l’escenografia d’un fragment de la meva vida. Un poble és un ens mòbil, cinètic, canviant, tant pel que fa a la seva gent com als espais que el configuren. Només la memòria reté la silueta carismàtica de personatges que un dia foren protagonistes absoluts de la vila, només el record serva l’enfilall d’identitats consecutives d’uns racons que varen tenir la seva vigència, el seu protagonisme, que van gaudir del seu temps d’esplendor. Si l’escriptor francès Marcel Proust, tal com narra en la seva obra capital A la recerca del temps perdut, va reviure escenes de la seva infantesa gràcies a una simple magdalena, voldria que aquestes poques ratlles fossin l’esquer que ajudés a recuperar fugaçment uns escenaris fantasmes, que el temps implacablement ha colgat i que només l’al·lusió permet transitòriament que no s’esvaneixin del tot.

Al pont d’Olot, rere les portes ara closes del Trònic, abans hi havia hagut un hotel i, més tard, hi havia fulgurat efímerament un pub luxós anomenat Golden. Sense moure’ns de la mateixa zona, al carrer del Bisbe Morgades, que va des de la plaça de l’Ajuntament fins al pont d’Olot, quantes transformacions! Durant els darrers cents anys ha conegut, entre d’altres, l’existència d’una carboneria, dues barberies, una fleca, dues fusteries, una botiga de motos, un peroler artesanal, un magatzem de gra, una botigueta de queviures, una casa de menjars que aplegava els primers immigrants andalusos de la crua postguerra…, adreces totes elles avui dia completament desaparegudes. Però voldria decantar-me per uns espais on sovint es teixeix la intrahistòria col·lectiva, uns indrets on s’ha descabdellat bona part de la vida quotidiana, amb els seus petits drames, les alegries sorollosament compartides, els somnis gairebé sempre làbils: els bars.
Comencem amb El Pirineu, que estava ubicat dalt de tot del carrer, fent cantonada amb el carrer de la Font; s’hi entrava des de la plaça del Corral i, a la matinada, s’hi trobaven fugaçment els noctàmbuls que esgotaven la darrera copa amb els qui s’havien aixecat d’hora per anar a treballar. La memòria olfactiva encara reté l’olor persistent i indeleble d’una superba fritura de calamars. Tot baixant, i seguin la mateixa voravia, hi havia La Bodega, on mitja dotzena de bocois enormes, que ocupaven tot un pany de paret, contenien el vi que es venia a granel. Podrà algú millorar aquell pinxo d’orella impregnat d’una subtil vinagreta? Al costat hi havia Ca l’Emília, on cada diumenge a la tarda, abans de l’arribada de la televisió, hi havia cantada general propiciada pel clima de distensió i la vinassa. Ben bé al davant, on ara s’exhibeix un repertori d’electrodomèstics, abans d’acollir la seu del butà i més tard una botiga de roba per a la quitxalla, hi havia hagut El Mercantil, espaiós, atàvic, el cafè de tota la vida, amb uns futbolins al voltant dels quals vam encendre les primeres cigarretes. Just al costat, el bar La Estrella oferia amb escreix l’atmosfera deslluïda d’aquells anys grisosos i submisos. I a baix de tot, en la confluència amb el carrer Jacint Verdaguer, on ara hi ha el Gràfic Paper, hi havia hagut El Colon, que cada dissabte aplegava la pagesia que baixava a mercat enmig d’un xiuxiueig eixordador oferint unes tapes de faula. Deixeu que rememori uns musclos superbs amb una maionesa delicadament cítrica.

Amic lector: Si ets jove, si transites la vintena o la trentena, t’hauràs indubtablement perdut en aquest breu itinerari devastat, no hauràs reconegut cap dels indrets esmentats; els locals on vas a fer la tassa amb els amics no tenen res a veure amb els que jo he evocat. Un dia tu també coneixeràs la desaparició d’espais on hauràs esgranat bona part del teu lleure i deploraràs la seva absència. Però si ja acumules unes quantes dècades al darrere, segur que hauràs reconegut els llocs mencionats i espero que aquests quatre mots, com aquelles engrunes màgiques del conte que permeten refer el camí recorregut, hagin aconseguit la revifalla transitòria de tots aquells escenaris efímers on un dia va regnar la gresca, la xerinola, la gatzara, inhumats ara irremeiablement sota el silenci i l’oblit.