Una de les preguntes més intrigants que es plantegen ara que per fi s’ha acabat aquest llarg periple per mantenir Mariano Rajoy al capdavant del Palau de la Moncloa és quina serà la durada d’aquesta nova legislatura. La gran fragmentació que s’ha generat al Congrés de Diputats després de l’aparició de nous partits grans ha provocat moltes dificultats per arribar a acords majoritaris entre els partits. Mariano Rajoy inicia el nou mandat havent perdut la majoria absoluta parlamentària que li ha estat favorable en tot moment, i que li ha permès mantenir estabilitat tot i els nombrosos entrebancs.

Tot i l’acord signat entre el Partit Popular i Ciutadans que sembla indicar que seguirà estable al llarg de la legislatura, si el Partit Popular va complint els diversos compromisos pactats, aquesta majoria encara no és suficient per garantir les principals votacions al Congrés dels Diputats. I aquest és un factor clau a l’hora de mantenir la durada del govern. Gaires resultats parlamentaries que no permetin avançar, podrien generar dificultats a la governabilitat i a l’estabilitat del govern.
És aquí quan es genera una de les principals incògnites: Quin serà el paper del PSOE en aquest nou mandat? Després d’haver-se presentat en campanya electoral com la principal alternativa a Mariano Rajoy i trencant-se una mica més entregant de nou el govern al Partit Popular, mantindrà aquest apuntalament al llarg de la legislatura o intentarà aconseguir ser una alternativa de cara a noves cites electorals? Crec que avui dia aquesta és una pregunta molt difícil de respondre. Caldrà anar veient quins són els diversos passos que va adoptant en aquesta etapa de debat intern i de definició a què s’haurà d’enfrontar si vol continuar essent un partit majoritari. I no ho té gens fàcil. Tot i haver salvat en les darreres eleccions el possible “sorpasso” per part de Podem, la lluita ideològica entre ambdues formacions també tindrà efectes sobre l’estabilitat del govern.

I per si el tauler de joc no és prou complex, encara no hem parlat fins al moment de Catalunya. I, de ben segur, que Catalunya serà una de les qüestions determinants d’aquesta pròxima legislatura. Mentre que en vàries legislatures anteriors forces catalanes havien tingut un pes substancial per aconseguir majories, ara, Catalunya presenta una aposta clarament independentista que pretén formar un nou Estat. Els plantejaments i la força de l’independentisme tindran un fort impacte en la governabilitat d’Espanya. De moment, la configuració del nou Consell de Ministres, no sembla indicar que hi hagi cap canvi de rumb ni en el fons ni en les formes del que hem vist per part de l’estat espanyol fins al moment, sinó que encara reforça aquest distanciament.
Amb tots aquests reptes damunt la taula de Mariano Rajoy, cal no oblidar que malgrat que s’intueixi una lleugera recuperació de la situació econòmica respecte a la legislatura anterior, encara hi ha molts reptes i reformes com poden ser la laboral, l’educativa o la de les pensions, entre altres, i amb un meló d’una reforma constitucional que algun dia caldrà obrir. Més enllà de la lluita política interna de l’estat, la Unió Europea i la situació internacionalment, les lluites internes dintre el Partit Popular i un possible relleu al capdavant del partit, o bé, altres factors imprevisibles de preveure són elements que també cal tenir en compte.

Caldrà doncs, veure com Mariano Rajoy afrontarà aquest nou escenari i si serà capaç de posar en marxa el diàleg i la capacitat de negociació que fins al moment no ha semblat mostrar, o, aquest lideratge impassible i tant característic de Rajoy, seguirà aconseguint que els que uns mesos enrere es posicionaven com a alternativa a les seves polítiques, són els que l’han ajudat a mantenir-se com a President. El cronòmetre està en joc.