L’any passat els mitjans de comunicació anunciaven com una gran “fita” per a la humanitat, l’acord de París sobre el canvi climàtic, ratificat per la majoria de països desenvolupats, i en vies (entre ells les quatre potències més contaminants que acumulen la meitat de les emissions mundials –Xina, Estats Units, Índia i Europa-). Amb retard, l’haurà ratificat l’estat espanyol aquesta setmana. Aquests dies es comunica, constantment, la cimera del clima que té lloc a Marràqueix per tal de fer aterrar i concretar els acords presos a París, per a la disminució d’emissions de CO2 i, en el fons, per a la transició energètica. I sobretot plegat, plana un ànim d’incertesa de quedar en “no res” tant d’acord, tanta cimera i tanta “parafernàlia” internacional, veient com el flamant president dels EUA posa al capdavant de l’agència del Medi Ambient americana un prohom del sector del Carbó, negacionista del canvi climàtic.
Hauríem de saber en aquests moments que les voluntats polítiques són molt volubles, tant a la supèrbia humana, als partidismes caníbals, com als interessos siguin de classe, econòmics, sectaris o de qualsevol tipus... Per tant, haurem d’anar preparant-nos per adaptar-nos com bonament puguem a aquest canvi climàtic ja evident que, acompanyat de l’esgotament de les fonts energètiques fòssils, ens està afectant profundament i que, de ben segur, accelerarà certes conseqüències climàtiques que ens obligaran a reformular amb urgència el nostre model de desenvolupament i organització socioeconòmiques.

Evidentment, no tot és negatiu en aquest panorama global-local. Anirem sentint cada vegada més els conceptes mitigació al Canvi Climàtic i adaptació. Per mitigar s’entén tot acte que es dirigeixi al descens de les emissions (sigui per deixar d’emetre CO2 o gasos d’efecte hivernacle, com a la captació del mateix de l’atmosfera) i per adaptar, tota política dirigida a fer menys greus els efectes que té i/o tindrà el canvi climàtic per als humans i a les seves activitats socioeconòmiques (disminució del recurs aigua, increment temperatures, menys innivació...). I, tant per unes polítiques com per les altres, el desenvolupament de les zones rurals i les polítiques ambientals i socioeconòmiques que s’hi desenvolupin son claus! (disponibilitat de fonts d’energia pròpia i neta i bon estat dels recursos naturals –biomassa, hídrica, biodiversitat...-, zona amb possibilitat de captació de CO2 i contribució a la disponibilitat de recursos -bona gestió forestal i aigua-, establiment d’una economia respectuosa amb l’entorn i de baixa intensitat de carboni (ramaderia extensiva i producció agroalimentària tradicional i de qualitat)...

De les males notícies i el repte que tenim davant n’hauríem de fer una oportunitat per valorar els serveis ambientals i les oportunitats socioeconòmiques d’aquest nostre territori rural i de muntanya!