Ara?
Ahir a la nit (21 de Novembre) entre copets a les espatlles, petons que no arriben a les galtes, encaixades de mans i lluites ferotges per ‘sortir a la foto’ es va celebrar l’acte social del que podrien denominar “Inauguracion de las Nuevas Relaciones entre España y Catalunya”. Naturalment si això fos una crònica social, afegiríem que a l’acte veurem assistir les primeres autoritats: polítics, comunicadors, politòlegs, coneguts, amics i saludats, com diria en Josep Pla qui, d’estar viu, vés a saber si també hi hagués anat.
I jo em pregunto: ARA? Ara algú ens vol fe creure que les mateixes persones que ens han negat el pa i la sal d’ençà de l’Estatut del 10, els mateixos que posaven taules per tota Espanya, recollien firmes per negar els drets de Catalunya, els mateixos que boicotegen les conferències d’intel·lectuals catalans fora del país, els mateixos que envien al Tribunal Constitucional fins i tot la fórmula secreta del pa amb tomàquet (per si de cas pogués ser quelcom subversiu), la mateixa persona que s’ha cansat de posar carones de suficiència i somriures “de complicitat” quan es referia a temes que competien a la nostra sobirania, i en fi, per no cansar- vos, tots aquells que han passat com una piconadora per raons, desitjos i voluntats de diàleg franc i oberts. Aquells mateixos, amb un dia, amb una setmana (vaja estic disposat a donar el valor del dubte), TOTS, els uns i els altres han passat de Mefistòfils a la Mare Teresa De Calcuta?
Míting, ho sento molt, però em costa de creure. Cregui’ns si els hi dic que tinc la millor voluntat per voler pensar que el “nou diàleg” seria possible, que vés a saber i que pot ser sí... Però dintre meu hi ha un dubte raonable que tot això torna a ser una estratègia de dilació del temps, del vell truc gallec de “dejemos las cosas sobre la mesa, que ya se arreglarán solas, que el tiempo lo cura todo... eso si que Soraya vaya mucho a Cataluña, se saque una T-10 para visitas a la ciudad y se recorra el Parc de l’Oreneta, que suena muy catalán”.
Més del mateix. Tenia raó la Rahola quan deia que hi ha d’haver un projecte, una estratègia, un full de ruta absolutament definit i jo diria que, a més els uns i els altres el facin creïble.
I m’agradaria equivocar-me. Creguin-me.
I jo em pregunto: ARA? Ara algú ens vol fe creure que les mateixes persones que ens han negat el pa i la sal d’ençà de l’Estatut del 10, els mateixos que posaven taules per tota Espanya, recollien firmes per negar els drets de Catalunya, els mateixos que boicotegen les conferències d’intel·lectuals catalans fora del país, els mateixos que envien al Tribunal Constitucional fins i tot la fórmula secreta del pa amb tomàquet (per si de cas pogués ser quelcom subversiu), la mateixa persona que s’ha cansat de posar carones de suficiència i somriures “de complicitat” quan es referia a temes que competien a la nostra sobirania, i en fi, per no cansar- vos, tots aquells que han passat com una piconadora per raons, desitjos i voluntats de diàleg franc i oberts. Aquells mateixos, amb un dia, amb una setmana (vaja estic disposat a donar el valor del dubte), TOTS, els uns i els altres han passat de Mefistòfils a la Mare Teresa De Calcuta?
Míting, ho sento molt, però em costa de creure. Cregui’ns si els hi dic que tinc la millor voluntat per voler pensar que el “nou diàleg” seria possible, que vés a saber i que pot ser sí... Però dintre meu hi ha un dubte raonable que tot això torna a ser una estratègia de dilació del temps, del vell truc gallec de “dejemos las cosas sobre la mesa, que ya se arreglarán solas, que el tiempo lo cura todo... eso si que Soraya vaya mucho a Cataluña, se saque una T-10 para visitas a la ciudad y se recorra el Parc de l’Oreneta, que suena muy catalán”.
Més del mateix. Tenia raó la Rahola quan deia que hi ha d’haver un projecte, una estratègia, un full de ruta absolutament definit i jo diria que, a més els uns i els altres el facin creïble.
I m’agradaria equivocar-me. Creguin-me.