“Ara és demà” és el títol al debat sobre el futur de l’educació al nostre país que el Consell Escolar de Catalunya (CEC) promou arreu del territori. Es proposa fer una reflexió sincera, en profunditat i compartida amb tots els sectors de la comunitat educativa. Hi ha diferents ponències: els pilars de l’educació, arquitectura del sistema educatiu, el centre educatiu, el professorat i l’alumnat amb persones d’un gran currículum.

Com que tots estem convidats a parlar m’atreveixo a dir-hi alguna cosa. Per mi la paraula educació té un significat que va més enllà d’instruir i de limitar-se a l’àmbit acadèmic. Té un sentit més ampli i engloba tots els aspectes de la persona humana. És per això que no és una tasca que se centra només a l’escola sota la responsabilitat del professorat. L’educació comença en el moment del naixement i no té data d’acabament. És per això que educar és una tasca compartida i de coresponsabilitat entre professors, pares, familiars, amics, mitjans de comunicació, administració i tota la societat en general. Dit això cadascú ha d’assumir la seva part.

L’administració ha de fer lleis justes i compromeses. No pot ser que es facin lleis com la LOMCE que diu que es faran escoles sempre que es disposi de pressupostos. Si realment ens creiem que l’educació és una prioritat hauria de contemplar que es faran escoles sempre que n’hi hagi una necessitat. Si tenim unes lleis que ens donen o ens lleven drets en funció dels pressupostos, potser és que s’han de canviar les lleis. Cal que es facin uns pressupostos perquè els professors puguin desenvolupar la seva tasca educativa amb els recursos formatius i materials adients.

El professor pot viure la seva activitat com una ocupació laboral, com un ofici pel qual està ben preparat o com una professió amb autonomia i responsabilitat ètica i social. És a dir, la pot viure com una professió sense més responsabilitat que la relacionada amb el compliment laboral o com una professió compromesa amb l’educació dels alumnes, amb les famílies i amb la comunitat educativa. En el segon cas el professor sent i estima la seva feina. Avui més que mai calen professors del segon grup. Aquests han estat i són el motor dels centres educatius.

Els pares han de saber que són els principals artífexs de l’educació dels seus fills. Tenen la responsabilitat de vetllar pel creixement integral del seu fill. Massa sovint tenim pares que es creuen que només els han de donar coses materials i obliden que també tenen el deure de donar normes, ordre, disciplina, responsabilitat... En definitiva, en fer-lo créixer com a persona.

Els mitjans audiovisuals són, malauradament, els que passen més hores amb les joves generacions i juguen una tasca educativa molt important que no podem deixar descontrolats. Són la font més important de transmissió de valors que els estem donant i aquests no sempre són els més adients.

Hauríem de tenir clar que, quan s’assoleix l’èxit eductiu d’un col·lectiu, s’assoleix l’èxit social. Sabem que els països amb més èxit educatiu, no escolar, són els que s’han convençut que la qualitat de l’educació depèn de la complicitat i aliances que es puguin generar a la societat. Ens cal, doncs, que valorem l’educació com un bé comú i ens cal una ciutadania, uns representants polítics, uns gestors públics i uns agents socials i econòmics compromesos amb l’assoliment d’una educació de qualitats com a dret universal de tothom.