L’esquelet i la carn
Si la memòria no em traeix, diria que fou Mark Twain, l’insigne escriptor de Les aventures de Tom Sawyer, famós pel seu tarannà humorístic, qui va definir el periodisme com aquell mitjà que et fa saber que s’ha mort algú que tu no coneixies de res el dia abans. Jo hi afegiria: I que l’endemà hauràs oblidat. Aquells que anomenem “la gent del carrer” rarament apareixen als fulls impresos, excepte quan la parca fa acte de presència, especialment quan es tracta de tragèdies col·lectives, en les quals es dilueix la seva particularitat i únicament figuren engrossint una xifra que com més elevada és, més possibilitats té de sortir a primera pàgina. És veritat que a vegades la notícia singularitza i, exemplificant-ho amb un cas extrem, podem llegir tot un reguitzell de noms, com ara les alineacions dels equips de futbol de les categories inferiors, però es tracta d’una aparició ofegada enmig d’un marejol de mots, imitant la fugacitat dels llampecs estiuencs.
És la classe política la que nia dia rere altre a la premsa i als mitjans audiovisuals. És normal, la seva actuació, les seves decisions, les seves abraçades i enganxades, els seus maridatges i divorcis, afecten la ciutadania. Ells constitueixen l’esquelet de la nostra realitat i, amb el reconeixement explícit quan llur tasca sigui satisfactòria i amb el rebuig inclement quan no compleixin les seves promeses o exerceixin el càrrec en el seu propi benefici, tots plegats hem de vetllar que aquesta estructura òssia no s’esquerdi, no tentinegi i no s’esfondri.
Però no n’hi ha prou. Si volem millorar el món en el qual vivim, la societat civil, tota la gent anònima, aquella que no apareix mai als mitjans, aquella que no descobrirem mai els manuals d’història, aquella que conforma però el teixit multicolor de la intrahistòria, té un paper decisiu en la construcció de la identitat d’un poble.
La metgessa que exerceix la seva feina amb coratge malgrat el flagell de les retallades, el funcionari que t’atén amb un somrís als llavis i una paraula amable, el paleta que treballa àrduament a l’obra no només pel sou que cobra ans per la satisfacció de la feina ben feta, el mestre que és conscient que té davant seu tots aquells que un dia confegiran la nostra societat, l’estudiant que no desaprofita el munt de diners que costa la seva escolaritat, l’operari que no s’adorm i continua formant-se, el bibliotecari que et recomana entusiasta un bon llibre, la botiguera que satisfà diligentment la seva clientela, el cambrer que serveix amb professionalitat, l’assistenta social que fa menys feixucs els estralls de la vellesa, són part d’un puzle on totes les peces són necessàries. Tots ells donen color al paisatge ciutadà.
Però encara hi ha una altra manera de participar, i aquesta potser és encara més representativa. No sempre el treball ens identifica. Hi ha qui té la sort d’haver satisfet les seves fites laborals, qui ha pogut fer coincidir rendibilitat i satisfacció personal, però això no és sempre fàcil. Hi ha qui va posar-se a treballar quan encara no havia tingut temps de descobrir les seves tendències, les seves aptituds, les seves predileccions. Mai no ha sigut fàcil i ara encara menys. Vivim temps de precarietat, de somnis avortats, de joves desencisats. Hi ha qui treballa només per cobrir les seves necessitats, com a mera supervivència. Altra cosa són les nostres inclinacions, els nostres hobbies, tot allò que omple el nostre lleure. He conegut al taulell d’un banc algú que gestionava amb posat seriós els diners però els ulls se li encenien quan et parlava del seu deler per reconstruir motos velles. Hi ha qui practica esports, qui col·lecciona segells, qui és un apassionat de la novel·la negra, qui s’ha posat a pintar en arribar a la jubilació, qui escolta música de jazz, qui té una dèria per les civilitzacions antigues.
Hi ha qui viu aquesta passió en solitud, hi ha qui cerca compartir-la. Els grups, les colles, els equips, els clubs, els esbarts, els conjunts, els cercles, les associacions, les confraries, els gremis, les corporacions, les penyes, les tertúlies, les companyies, les troupes, a més d’afavorir valors tan necessaris com ara la col·laboració, la dialèctica o la solidaritat, faciliten vertebrar el teixit social i fan bategar els pobles, els donen color i vida. Si els polítics han de ser l’esquelet sòlid i estable de la nostra societat, no oblidem que nosaltres en som la carn.
És la classe política la que nia dia rere altre a la premsa i als mitjans audiovisuals. És normal, la seva actuació, les seves decisions, les seves abraçades i enganxades, els seus maridatges i divorcis, afecten la ciutadania. Ells constitueixen l’esquelet de la nostra realitat i, amb el reconeixement explícit quan llur tasca sigui satisfactòria i amb el rebuig inclement quan no compleixin les seves promeses o exerceixin el càrrec en el seu propi benefici, tots plegats hem de vetllar que aquesta estructura òssia no s’esquerdi, no tentinegi i no s’esfondri.
Però no n’hi ha prou. Si volem millorar el món en el qual vivim, la societat civil, tota la gent anònima, aquella que no apareix mai als mitjans, aquella que no descobrirem mai els manuals d’història, aquella que conforma però el teixit multicolor de la intrahistòria, té un paper decisiu en la construcció de la identitat d’un poble.
La metgessa que exerceix la seva feina amb coratge malgrat el flagell de les retallades, el funcionari que t’atén amb un somrís als llavis i una paraula amable, el paleta que treballa àrduament a l’obra no només pel sou que cobra ans per la satisfacció de la feina ben feta, el mestre que és conscient que té davant seu tots aquells que un dia confegiran la nostra societat, l’estudiant que no desaprofita el munt de diners que costa la seva escolaritat, l’operari que no s’adorm i continua formant-se, el bibliotecari que et recomana entusiasta un bon llibre, la botiguera que satisfà diligentment la seva clientela, el cambrer que serveix amb professionalitat, l’assistenta social que fa menys feixucs els estralls de la vellesa, són part d’un puzle on totes les peces són necessàries. Tots ells donen color al paisatge ciutadà.
Però encara hi ha una altra manera de participar, i aquesta potser és encara més representativa. No sempre el treball ens identifica. Hi ha qui té la sort d’haver satisfet les seves fites laborals, qui ha pogut fer coincidir rendibilitat i satisfacció personal, però això no és sempre fàcil. Hi ha qui va posar-se a treballar quan encara no havia tingut temps de descobrir les seves tendències, les seves aptituds, les seves predileccions. Mai no ha sigut fàcil i ara encara menys. Vivim temps de precarietat, de somnis avortats, de joves desencisats. Hi ha qui treballa només per cobrir les seves necessitats, com a mera supervivència. Altra cosa són les nostres inclinacions, els nostres hobbies, tot allò que omple el nostre lleure. He conegut al taulell d’un banc algú que gestionava amb posat seriós els diners però els ulls se li encenien quan et parlava del seu deler per reconstruir motos velles. Hi ha qui practica esports, qui col·lecciona segells, qui és un apassionat de la novel·la negra, qui s’ha posat a pintar en arribar a la jubilació, qui escolta música de jazz, qui té una dèria per les civilitzacions antigues.
Hi ha qui viu aquesta passió en solitud, hi ha qui cerca compartir-la. Els grups, les colles, els equips, els clubs, els esbarts, els conjunts, els cercles, les associacions, les confraries, els gremis, les corporacions, les penyes, les tertúlies, les companyies, les troupes, a més d’afavorir valors tan necessaris com ara la col·laboració, la dialèctica o la solidaritat, faciliten vertebrar el teixit social i fan bategar els pobles, els donen color i vida. Si els polítics han de ser l’esquelet sòlid i estable de la nostra societat, no oblidem que nosaltres en som la carn.