Lluites compartides

Igual que els seguidors del Barça quan perd l’equip (i a vegades també quan guanya) els catalans som crítics amb nosaltres mateixos. Per continuar amb el símil futbolístic, diríem que som molt lluny de l’autoestima de Cristiano Ronaldo. Tot sovint ens mirem al mirall i no ens agradem, i això ha passat unes quantes vegades aquests últims anys, en el nostre camí cap a la independència. I malgrat totes les vegades que ens hem entrebancat en un sot, o amb els cordons de les nostres mateixes sabates, seguim caminant i ho tenim més a prop que mai.
De tant en tant, valorar allò que hem fet bé no ens faria cap mal. Som una nació que ha resistit durant el segle XX dues dictadures que han intentat esborrar-ne la identitat. Que ha acollit dues onades migratòries massives, potser amb alguns errors però amb força més encerts. Que ha estrenat el nou segle amb mobilitzacions massives i cíviques en la revolució democràtica més important de l’Europa actual. I que ha fet tot això sense tenir els recursos d’un Estat propi. No només això, sinó lluitant amb un Estat, el d’Espanya, que gairebé sempre ens jugava a la contra.
Donem-nos el mèrit que ens pertoca? Potser sí que ha arribat el moment de penjar-nos una petita medalla, com feia el Màgic Andreu, i reconèixer que la Catalunya actual és el resultat de l’esforç de molts col·lectius, que han posat el seu gra de sorra per fer-la progressar. Dels que van treballar ja fa temps perquè els seus barris tinguessin llum, l’aigua o clavegueres. Dels que van reivindicar l’ús del català a tots els nivells. Dels que van cridar l’atenció sobre espais naturals que estaven a punt de ser destrossats. Dels que van fer mans i mànigues per poder seguir vivint en comarques d’interior o de muntanya. Dels que, més recentment, han evitat un tall de corrent o un desnonament injust. Dels que faciliten menjar i sostre als arraconats per la crisi. Catalunya és tot això i molt més.
I per aquest motiu, Òmnium Cultural posa en marxa els mesos vinents la campanya Lluites Compartides. Un recull de tot allò pel qual ens hem mobilitzat, fos quin fos el nostre origen i la nostra ideologia, i que ha valgut la pena. Ens penjarem centenars de petites medalles, perquè gràcies a aquestes lluites segur que tenim una Catalunya molt millor. I que són la prova de què, si un dia podem decidir sobre el nostre propi destí, si podem tenir les eines d’un Estat propi, farem un país que valdrà la pena. El Ripollès també hi serà, en aquest projecte. Som una comarca industrial de muntanya, un cas peculiar. Hem patit crisis successives, despoblament i males comunicacions. I hem lluitat poder continuar vivint i treballant a casa nostra. En alguns casos, ens n’hem sortit prou bé. D’això volem parlar i per això demanarem complicitats. Mirarem enrere per agafar forces per anar endavant, en el tram decisiu del camí cap a la independència.
“Per nosaltres, voler un estat propi és voler un país socialment més just i pròsper. I, encara, n’estem convençuts, és també l’únic projecte per modelar una societat més creativa i avançada”. Aquestes paraules, per cert, formen part de la Declaració de Santa Coloma de Gramenet, aprovada per Òmnium Cultural l’octubre del 2012. En aquesta ciutat del Barcelonès, l’any 1983, un grup de pares va demanar que els seus fills fossin escolaritzats en català. La majoria no el tenia com a llengua pròpia, però gràcies a ells va néixer la normalització lingüística. Aquest és el país que hem construït entre tots i així volem que sigui en el futur.
De tant en tant, valorar allò que hem fet bé no ens faria cap mal. Som una nació que ha resistit durant el segle XX dues dictadures que han intentat esborrar-ne la identitat. Que ha acollit dues onades migratòries massives, potser amb alguns errors però amb força més encerts. Que ha estrenat el nou segle amb mobilitzacions massives i cíviques en la revolució democràtica més important de l’Europa actual. I que ha fet tot això sense tenir els recursos d’un Estat propi. No només això, sinó lluitant amb un Estat, el d’Espanya, que gairebé sempre ens jugava a la contra.
Donem-nos el mèrit que ens pertoca? Potser sí que ha arribat el moment de penjar-nos una petita medalla, com feia el Màgic Andreu, i reconèixer que la Catalunya actual és el resultat de l’esforç de molts col·lectius, que han posat el seu gra de sorra per fer-la progressar. Dels que van treballar ja fa temps perquè els seus barris tinguessin llum, l’aigua o clavegueres. Dels que van reivindicar l’ús del català a tots els nivells. Dels que van cridar l’atenció sobre espais naturals que estaven a punt de ser destrossats. Dels que van fer mans i mànigues per poder seguir vivint en comarques d’interior o de muntanya. Dels que, més recentment, han evitat un tall de corrent o un desnonament injust. Dels que faciliten menjar i sostre als arraconats per la crisi. Catalunya és tot això i molt més.
I per aquest motiu, Òmnium Cultural posa en marxa els mesos vinents la campanya Lluites Compartides. Un recull de tot allò pel qual ens hem mobilitzat, fos quin fos el nostre origen i la nostra ideologia, i que ha valgut la pena. Ens penjarem centenars de petites medalles, perquè gràcies a aquestes lluites segur que tenim una Catalunya molt millor. I que són la prova de què, si un dia podem decidir sobre el nostre propi destí, si podem tenir les eines d’un Estat propi, farem un país que valdrà la pena. El Ripollès també hi serà, en aquest projecte. Som una comarca industrial de muntanya, un cas peculiar. Hem patit crisis successives, despoblament i males comunicacions. I hem lluitat poder continuar vivint i treballant a casa nostra. En alguns casos, ens n’hem sortit prou bé. D’això volem parlar i per això demanarem complicitats. Mirarem enrere per agafar forces per anar endavant, en el tram decisiu del camí cap a la independència.
“Per nosaltres, voler un estat propi és voler un país socialment més just i pròsper. I, encara, n’estem convençuts, és també l’únic projecte per modelar una societat més creativa i avançada”. Aquestes paraules, per cert, formen part de la Declaració de Santa Coloma de Gramenet, aprovada per Òmnium Cultural l’octubre del 2012. En aquesta ciutat del Barcelonès, l’any 1983, un grup de pares va demanar que els seus fills fossin escolaritzats en català. La majoria no el tenia com a llengua pròpia, però gràcies a ells va néixer la normalització lingüística. Aquest és el país que hem construït entre tots i així volem que sigui en el futur.

