Espais naturals i civisme
Amb la llei 12/1985, de 13 de juny, es creava el Pla d’Espais d’Interés Natural (PEIN), el qual, en la nostra Vall englobava, en els seus respectius municipis, el territori que mereixia una protecció especial i sostenible davant de qualsevol tipus de degradació present i futura que pogués produir-se. Pel Decret 211/2015, de 22 de setembre, es creava el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, d’unes 14.750 hectàries. Comprèn territoris dels municipis de Planoles, Queralbs, Ribes de Freser, Pardines, Vilallonga de Ter, Setcases i Molló, tots ells a la comarca del Ripollès. Per fi, encara que de forma tardana, s’ha creat un cos jurídic que permetrà la protecció d’uns espais que quedaran exclosos de l’especulació i destrucció a què, fins ara, estaven sotmesos.
Al marge d’aquestes mesures jurídiques protectores, de per sí molt importants, els espais naturals, que constitueixen un tresor patrimonial que és de tots, necessiten una protecció que no exigeix cap imposició jurídica o sancionadora. Almenys, no ho hauria de fer. És la protecció que ha de venir dels usuaris d’aquests espais, que som tots nosaltres. Em refereixo al civisme, que cal que tots practiquem quan acudim a qualsevol espai natural.
Quan era estudiant a l’escola d’enginyers de Monts, a Madrid, com tots els que estimem la natura, era conscient que tots els espais naturals eren patrimoni de tots, i somniava que, com a tècnic, havia d’aportar el meu granet de sorra a fi que tothom tingués excés a aquests indrets. Vaig treballar al Patrimoni Forestal de l’Estat, organisme autònom que disposava d’enormes partides dineràries per a crear accessos a la muntanya i a tots els indrets naturals. I vaig contribuir a planificar carreteres (vias de saca, se’n deien en aquell temps) i vials per tot arreu. Eren camins forestals que, en aquell temps en què la fusta anava cara, servien per a desemboscar. Però també permetia a l’usuari accedir a indrets que, fins aleshores, solament era possible anar-hi a peu. Així nasqueren, als anys 60 del segle passat, el camí rural de Setcases a Espinavell i el camí de Rocabruna a les Basses de Monàs, en les quals hi vaig participar. També se’n construiren d’altres, amb la mateixa finalitat. Més tard, s’idearen ramals que possibilitaren ampliar els indrets d’accés.
Quaranta anys després, aquells somnis s’han vist enterbolits pels resultats d’aquests accessos. Els vehicles rodats han possibilitat la massificació de l’accés als espais naturals, els resultats de la qual han estat molt negatius. L’incivisme s’ha manifestat en forma de brutícia (plàstics, vidres, llaunes, etc), de destrucció intencionada, sobretot dels refugis d’alta muntanya, depauperats pel que fa als equipaments dels quals s’havien dotat, etc. Avui dia, haig de manifestar la meva tristesa pel fet que les administracions hagin hagut de posat barreres a molts ramals, reduint altra vegada l’accés, sobretot dels vehicles de tracció rodada, als espais que són de tothom.
Em satisfaria el fet que aquests arguments contribuïssin a tenir en compte, per part de tothom, que aquests tresors dels quals tenim la sort de gaudir fossin tractats com a tals, i se’ls apliqués la reverència que es mereixen. Cal mantenir-los nets i polits. La seva aportació a la cultura (didàctica, econòmica, social i paisatgística) és inqüestionable.
Al marge d’aquestes mesures jurídiques protectores, de per sí molt importants, els espais naturals, que constitueixen un tresor patrimonial que és de tots, necessiten una protecció que no exigeix cap imposició jurídica o sancionadora. Almenys, no ho hauria de fer. És la protecció que ha de venir dels usuaris d’aquests espais, que som tots nosaltres. Em refereixo al civisme, que cal que tots practiquem quan acudim a qualsevol espai natural.
Quan era estudiant a l’escola d’enginyers de Monts, a Madrid, com tots els que estimem la natura, era conscient que tots els espais naturals eren patrimoni de tots, i somniava que, com a tècnic, havia d’aportar el meu granet de sorra a fi que tothom tingués excés a aquests indrets. Vaig treballar al Patrimoni Forestal de l’Estat, organisme autònom que disposava d’enormes partides dineràries per a crear accessos a la muntanya i a tots els indrets naturals. I vaig contribuir a planificar carreteres (vias de saca, se’n deien en aquell temps) i vials per tot arreu. Eren camins forestals que, en aquell temps en què la fusta anava cara, servien per a desemboscar. Però també permetia a l’usuari accedir a indrets que, fins aleshores, solament era possible anar-hi a peu. Així nasqueren, als anys 60 del segle passat, el camí rural de Setcases a Espinavell i el camí de Rocabruna a les Basses de Monàs, en les quals hi vaig participar. També se’n construiren d’altres, amb la mateixa finalitat. Més tard, s’idearen ramals que possibilitaren ampliar els indrets d’accés.
Quaranta anys després, aquells somnis s’han vist enterbolits pels resultats d’aquests accessos. Els vehicles rodats han possibilitat la massificació de l’accés als espais naturals, els resultats de la qual han estat molt negatius. L’incivisme s’ha manifestat en forma de brutícia (plàstics, vidres, llaunes, etc), de destrucció intencionada, sobretot dels refugis d’alta muntanya, depauperats pel que fa als equipaments dels quals s’havien dotat, etc. Avui dia, haig de manifestar la meva tristesa pel fet que les administracions hagin hagut de posat barreres a molts ramals, reduint altra vegada l’accés, sobretot dels vehicles de tracció rodada, als espais que són de tothom.
Em satisfaria el fet que aquests arguments contribuïssin a tenir en compte, per part de tothom, que aquests tresors dels quals tenim la sort de gaudir fossin tractats com a tals, i se’ls apliqués la reverència que es mereixen. Cal mantenir-los nets i polits. La seva aportació a la cultura (didàctica, econòmica, social i paisatgística) és inqüestionable.