La Constitució
La Constitució espanyola de 1978 va ser l’eina que va fer possible el trànsit d’un règim de 40 anys de dictadura a una pseudonormalització de la societat espanyola i d’entrar en el concert de les nacions d’Europa i del món amb codis homologats de la democràcia.
Aquesta constitució va ser aprovada de consens per les forces polítiques representatives de la societat també pels nostres representants en Miquel Roca, en Jordi Solé Tura i refrendada per bona part de la societat catalana com el retorn de les garanties personals en un marc de convivència i respecte.
Aquest marc de convivència, amb totes les seves mancances, ha fet possible un llarg període de benestar i de prosperitat com mai havia sigut en la història d’Espanya i a Catalunya.
Els canvis generacionals, les tecnologies, les xarxes, la digitalització imprimeixen avui una velocitat de vertigen a tots els canvis econòmics i socials i la constitució no ha de quedar al marge d’adaptar-se a una societat dinàmica, moderna i canviant.
Vaig votar la Constitució de 1978 en un entorn social a Espanya i a Catalunya que res té a veure amb les llibertats i autonomia personal del ciutadà d’avui i les seves institucions.
El consens a la Constitució va ser el consens de la por i de les mútues febleses dels negociadors, les oligarquies de sempre i la mirada vigilant d’un exèrcit ‘salvapàtries’, uns per seguir mantenint els seus privilegis i els altres per tocar poder, sense trencar res. Cafè per a tots amb la creació de les autonomies mantenint íntegres les estructures de l’Estat.
Cap constitució del món civilitzat és inamovible i les seves normes han d’estar al servei de la seva societat. El problema no està en la lletra sinó en la voluntat d’interpretació. És evident que els interessos partidistes han condicionat els canvis que demana la societat i especialment la societat catalana que ha deixat de creure en la seva utilitat, buscant altres maneres de convivència avalades per les urnes en la consulta al ciutadà.
La majoria dels ciutadans estem farts que la política s’utilitzi per altres fins aliens a l’interès general de la societat, d’aquí ve la desconsideració cap als polítics i la desconnexió de la política sense renunciar a l’esperança de tenir un país millor.
Aquesta constitució va ser aprovada de consens per les forces polítiques representatives de la societat també pels nostres representants en Miquel Roca, en Jordi Solé Tura i refrendada per bona part de la societat catalana com el retorn de les garanties personals en un marc de convivència i respecte.
Aquest marc de convivència, amb totes les seves mancances, ha fet possible un llarg període de benestar i de prosperitat com mai havia sigut en la història d’Espanya i a Catalunya.
Els canvis generacionals, les tecnologies, les xarxes, la digitalització imprimeixen avui una velocitat de vertigen a tots els canvis econòmics i socials i la constitució no ha de quedar al marge d’adaptar-se a una societat dinàmica, moderna i canviant.
Vaig votar la Constitució de 1978 en un entorn social a Espanya i a Catalunya que res té a veure amb les llibertats i autonomia personal del ciutadà d’avui i les seves institucions.
El consens a la Constitució va ser el consens de la por i de les mútues febleses dels negociadors, les oligarquies de sempre i la mirada vigilant d’un exèrcit ‘salvapàtries’, uns per seguir mantenint els seus privilegis i els altres per tocar poder, sense trencar res. Cafè per a tots amb la creació de les autonomies mantenint íntegres les estructures de l’Estat.
Cap constitució del món civilitzat és inamovible i les seves normes han d’estar al servei de la seva societat. El problema no està en la lletra sinó en la voluntat d’interpretació. És evident que els interessos partidistes han condicionat els canvis que demana la societat i especialment la societat catalana que ha deixat de creure en la seva utilitat, buscant altres maneres de convivència avalades per les urnes en la consulta al ciutadà.
La majoria dels ciutadans estem farts que la política s’utilitzi per altres fins aliens a l’interès general de la societat, d’aquí ve la desconsideració cap als polítics i la desconnexió de la política sense renunciar a l’esperança de tenir un país millor.