No per haver començat a decaure és menys rellevant. Jo no estava informat del clamor popular que la malaltia d’aquesta nena, i la campanya dels seus pares per aconseguir diners, havien desvetllat. No va ser fins que en vaig llegir a El País la revelació que tot era, molt probablement, una estafa. En un primer moment, em va semblar xavalla el que la picaresca d’aquesta parella havia aconseguit. No en va els ciutadans hem estat atracats i arruïnats per banquers, polítics, constructors i diversa fauna fins a extrems fabulosos i ho hem suportat sense mostrar cap rebel·lia apreciable. Però certament, el cas fa pensar. No em fico en la bona fe de les persones que inicialment es van moure de manera altruista. Ni tan sols criticaria la seva credulitat davant el devessall ruboritzant d’invencions dels protagonistes. La seva actitud benefactora no difereix de l’almoina o la caritat que en tots els temps han estat dignes de lloança. La qüestió pren volada quan els mitjans s’apunten a influir en la consciència de les persones en el context d’una ideologia economicista, quan una malaltia infantil es converteix hàbilment en mercaderia per part d’uns pares queixosos d’unes suposades mancances de la societat en què viuen, i quan entre uns i altres aboquen al públic l’espectacle. La nostra societat, evidentment, es mostra àvida de consumir la imatge de la nena malalta i dels pares desesperats i demanda aquell espectacle. A partir d’això, la moderna combinació d’ignorància, voracitat publicitària i barra troben una autopista per la qual lliscar sense fre.

Aquestes coses fan mal a aquells que organitzen formes d’ajut amb bones intencions. Si hagués d’establir un manual de fiabilitat de les persones o col·lectius que demanen diners, em faria les següents preguntes: conec a qui fa la sol·licitud i tinc certesa de la seva bona fama? Tenen l’aval d’alguna entitat pública o privada de la qual me’n pugui refiar? El mòbil de la petició és raonable? Els diners aniran a unes butxaques fiables? Viatjaran gaire, de manera que jo podré comprovar o no l’ús que se’n fa? Podré participar d’alguna forma de control d’aquell ús? Un darrer consell seria que la confiança que les súpliques mereixen sol ser inversament proporcional a la sordidesa de l’espectacle que se’n fa.