El món sembla haver-se tornat boig. La paraula incertesa domina avui la situació política arreu. Les enquestes semblen perdre tota fiabilitat i el teixit productiu s’obsessiona en transformar-se. Tot és efímer i volàtil, complex i variable d’un dia per l’altre, però el cert és que la clau que definirà els anys que precedeixen es pot resumir amb una sola paraula: aterrar.

Segons l’IEC, aterrar pren 2 significats en funció del context. Pot referir-se tant com a expressió per descriure quelcom que cau a terra, com a paraula per definir l’acte d’arribar a bon port. Efectivament, significats oposats sota un mateix concepte i només el context com a element desllorigador.

En els propers anys “aterrarà” el procés de la independència; “aterrarà” la singladura de Trump amb els seus nous aliats russos; “aterrarà” la senyora Lepen en les eleccions vinents a França; “aterrarà” la situació política a Colòmbia després de perdre el referèndum; “aterrarà” el moviment xenòfob que creix a Dinamarca; i “aterrarà” una crisi econòmica que pensàvem acabada davant una població mundial cada vegada més desigual.

És difícil de preveure què vol dir aterrar en entorns tan canviants i diferents, però sí que és a les nostres mans poder analitzar bé el context per no caure en l’error de creure que significarà el mateix en tots els casos. Per entendre millor la cosa, analitzem un cas molt específic que ens toca de prop, la flexibilitat laboral.
La ministra Fátima Báñez, sortia fa pocs dies anunciant l’aposta del govern per acabar la jornada laboral a les 6 de la tarda. Quelcom que, a priori, sembla ser incompatible amb la flexibilitat laboral i podria influir en la llei de reforma horària que està plantejant el Parlament de Catalunya.

Com “aterrarà” la proposta del govern espanyol? Báñez ha justificat la proposta basant-se en les polítiques que ja apliquen països com França, Alemanya o Suècia, en els quals tots acaben abans de les 5 de la tarda. Tanmateix, no s’ha fixat que el salari mínim en tots aquests països és el doble del d’Espanya, que el volum d’autònoms és pràcticament la meitat i no cal ni mencionar l’índex d’atur. El govern descontextualitza, a més, que aquells països a qui pren com a referència en polítiques d’innovació (Regne Unit i Països Baixos) són els únics que estan augmentant a marxes forçades el volum de treballadors autònoms, un col·lectiu a qui els horaris definits per grans sindicats i patronals els queda als antípodes. En definitiva, contextos ben diferents, que posen en evidència la mania de tants polítics a passar per alt aquell refrany castellà de “aunque la mona se vista de seda...”.

Amb tot plegat, no vull fer campanya ni a favor ni en contra d’una llei o l’altra. Només evidenciar que sovint oblidem el context i que, per molta por que generi, un moviment d’extrema dreta a Dinamarca, no hem d’oblidar que la seva “extrema” podria ser més similar al nostre “centre” del que ens pensem. Que, per més que Colòmbia perdi un referèndum per la pau, el canvi de paradigma ja s’ha instal·lat al país. Que, per molt que Trump decideixi invertir més militarment, ni amb Obama els EUA han deixat de ser els capdavanters en aquest aspecte. I que, per més disputes entre JxS i la CUP que puguin aparèixer, el procés només aterrarà allà on va salpar, entre la gent. 
Avui som esclaus del context i, aquest, ni el mateix Papa és capaç de controlar-lo. 

Els últims temps ens hem enlairat en moltes aventures. Esperem que els propers ens permetin descobrir on aterrarem.