Acabem d’encetar un nou any. Sempre amb renovades esperances que el que ens porti sigui una mica millor que el que va ser l’any que s’acaba i amb els millors desitjos que aquesta esperança s’encomani als que ens envolten i als que estimem.

Qui no ha dit i fet una reflexió sincera per a canviar (a millor!) tot allò que ja sabem que no fem prou bé, que podem corregir o que caldria que canviéssim?
Qui no ha dit la nit de Cap d’Any: Any nou, vida nova! I, amb sinceritat, s’ha vist amb cor (qui sap si ajudat pel cava o per alguna beguda encara més forta) de començar a ser un home o una dona nous i totalment diferents, despullats de tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i revestits de tot allò que voldríem tenir, fer O ser.
Però, i potser us decebré, jo no vull una vida nova. M’agrada la que tinc. M’agrada viure a on visc, m’agraden els meus veïns, m’agrada l’entorn, m’agrada estar prou lluny del brogit de la ciutat i prou a prop per arribar-hi en un tres i no res, m’agrada poder anar a peu a fer un volt, a comprar o a fer una mica d’esport sense perdre tot el matí o tota la tarda. 

El que sí demano, i hem de maldar-hi sense defallir, és que sapiguem fer que aquest entorn pugui ser també l’entorn dels nostres fills i els nostres néts. I aquest és un gran dèficit que tenim. Potser es “el dèficit” que ens manca.

Recordo haver explicat l’anècdota de quan jugava amb la meva néta petita, i ella es tapava la cara perquè no la veiés, i jo feia com qui no la sap veure. 
De cop, es destapa i em diu: estic aquí!!

I tant que està aquí, i ens toca a nosaltres ser-ne ben conscients que els nostres joves i els nostres nens i nenes estan aquí i tenen tot el dret de ser-hi i tenen tot el dret de reclamar un futur que avui no veiem clar, ni ells ni nosaltres, però que no ens podem permetre, ni ells ni nosaltres, de no lluitar perquè sigui el més confortable possible i, a poder ser, prop de casa.

I per confortable no vull dir còmode, no vull dir que no calgui un bon esforç cada dia, ni que no calgui alguna renúncia per totes les parts per a trobar aquell equilibri que ens caldrà per progressar i avançar en la generació de riquesa per a tots. 

El que jo entenc per confortable és que l’esforç tingui la seva recompensa, que l’estudi i el treball trobin una compensació digna, que la nostra societat pugui oferir als nostres fills i nets oportunitats a prop de casa (si és que ho volen) i que el nostre entorn social pugui prosperar en equilibri amb l’entorn natural privilegiat que tenim.
Aquest confort és el que tenim dret a aspirar i al que entenc que els nostres dirigents han d’orientar decididament, amb valentia i amb coratge, el nostre país. 

Jo per aquest nou any només demano això. Que el meu país tingui un projecte que m’il·lusioni, que aquest projecte ens transmeti esperança en el nostre futur i el dels nostres fills i néts i que els nostres dirigents no tinguin altre dèria que fer-ho possible.

Feliç any nou a tots!