És de lògica inqüestionable que les primeres paraules proferides pels infants, quan comencen a parlar, siguin «papa» i «mama», només dues síl·labes però amb una càrrega fonamental, tot un referent essencial del seu petit univers. Tanmateix jo juraria, sense cap temor a equivocar-me, que la primera paraula que van pronunciar els meus llavis va ser “democràcia”. De fet ja vaig rebre els primers embats i les primeres conseqüències d’aquest mot abans de néixer, quan després de moltes i llargues deliberacions, i descartant noms prou engrescadors, tota la família en pes, pares, avis, germans, oncles, i cosins van engaltar-me despietadament el nom de Càndid.

Jo era el menor de tres germans i mai, mai no vaig poder aconseguir la diada dels Reis els joguets que m’hagués agradat tenir. De pistoles i artefactes bèl·lics en vaig col·leccionar un munt, però mai un simple joc de construcció, que era el meu preferit. I a l’escola, mai no vaig poder seure al costat d’un dels meus amics, ja que el professorat considerava beneficiós posar-me sempre amb els més esvalotats de la classe amb l’absurda finalitat que la meva proximitat i el meu tarannà pacífic els desactivessin.

Quan vaig haver de triar el meu futur, van passar olímpicament dels meus somnis i projectes. Calia ser pràctics, dictaminaven. Si el germà gran havia estudiat dret per gestionar els afers familiars, i el segon havia esdevingut metge per salvaguardar la salut del clan, a mi, que hauria volgut estudiar humanitats, em van destinar a ser un “manetes” per poder solucionar tots els problemes de bricolatge que sorgeixen en la vida diària. “Així podràs fer realitat el teu antic somni de constructor”, va dir-me seriosament el pare i així m’he vist, m’han vist sempre fent de paleta, llauner, pintor, mecànic, electricista ... , jo que sóc un perfecte “manasses”. Vaja, un autèntic i perdurable malson.

Va ser aleshores que vaig intentar fugir, independitzar-me. Gairebé ho tenia decidit quan l’atzar, que sempre s’immisceix, en va fer la guitza. Vaig anar al cinema a veure Els 400 cops de François Truffaut. L’escena final em va colpir i va capgirar el meu destí. Un nen, càndid com jo, després d’una sèrie de circumstàncies malaurades que han induït els seus pares a recloure’l en un reformatori, aconsegueix escapar-se’n per arribar fins al mar, però un cop allà, totalment lliure davant la immensitat de l’aigua, es gira vers l’espectador, que somriu satisfet després del desenllaç dels fets, i el mira fixament, com si li preguntés sense paraules: “I què dimoni en faig jo ara de la meva llibertat?”. Són les petites coses les que guien les grans decisions i aquí es van aigualir les meves ànsies d’independència.

El pitjor va ser quan em vaig enamorar. El meu ideal de noia no coincidia gens ni mica amb el patró familiar: la trobaven massa lleugera, capriciosa, mundana. “Et farà patir”, repetien. Jo volia traspassar sense demora els murs gruixuts que m’engarjolaven i vaig cedir: vaig acceptar casar-me amb la Custòdia, un nom que li esqueia com un guant. Ella també predicava i practicava la democràcia i no va voler fer-me costat i lluitar per la meva causa. Em vaig trobar, doncs, amb una situació semblant a la que havia abandonat, agreujada amb el naixement de la canalla. He viscut uns anys en els quals no he pogut triar absolutament res. Ni el destí dels diners guanyats, ni el lloc on passar les vacances, ni tan sols la dieta alimentària.

Per acabar-ho d’adobar, darrerament les coses s’han complicat. Han anat de mal en pitjor. S’ha decidit posar sobre la taula, ara que encara estem tots bé de salut, un tema sempre difícil de tractar: la dramatúrgia de la mort. Per majoria s’ha optat per l’enterrament convencional, en un nínxol, si pot ser ben assolellat. De res no han volgut les meves protestes, jo que voldria ser incinerat. Ni parlar-ne, proposta desestimada. Ha estat la darrera gota, aquella que fa vessar el vas. Només de pensar en tota l’eternitat entaforat enmig de la foscor i amb la companyia dels verms desencadeno arítmies.

Ho tinc ben decidit. He dit prou. Ho he vist a moltes pel·lícules. Estic un xic closcat però en comportaré com aquells adolescents que de nit s’escapen de casa. El que no faré serà saltar per la finestra, sortiré per la porta principal, oberta de bat a bat. Abans ho feien amb un mocador de farcell, ara ho faré amb una bossa esportiva. De cap vers l’aventura i l’imprevisible, diré adéu a tot plegat. Tindré problemes, ho sé, passaré penúries, se m’acumularan les dificultats, trobaré paranys, hauré de vèncer adversitats, però res ja no em pot deturar. Vull assajar de trobar el famós jardí volterià on pugui conrear, definitivament, el que em doni la meva reial o republicana gana.