El hàmster. El ratolí que dóna voltes sense sentit a una roda que no es mou de lloc. Aquesta imatge, referida al procés cap a la independència que vivim a Catalunya, ha fet una certa fortuna. Fins i tot algun destacat comunicador nacional li ha agafat afecte, a la metàfora, i dia sí dia també la utilitza en editorials i tertúlies. Una bona part del país és comparable, segons sembla, a un ratolí d’escassa intel·ligència, incapaç d’entendre l’absurditat del seu moviment repetitiu.

No diré que el camí que ha seguit el sobiranisme hagi estat sempre recte, comparable a una cursa d’atletisme amb recorregut i meta final ben definits. Qui digui que aquest procés va néixer amb un manual d’instruccions sota el braç –sigui des del cantó que sigui– està faltant a la veritat. Tenim referències (Quebec, Escòcia, Montenegro, els països del Bàltic...) però cada cas té les seves particularitats. El nostre cas seria més comparable al d’una cursa d’orientació, en què sovint cal aturar-se, mirar la brúixola i buscar el camí bo. Que a vegades no és el més curt. I també a vegades passem una estona perduts. Però el destí final sí que el tenim ben clar. I en cap cas no som en el mateix lloc, fent girar la roda inútilment. Aquest any 2017 que acabem de començar, menys.

Som a l’hora de la veritat, en el moment transcendental. Els darrers anys, hem fet tots els passos que calia per carregar-nos de raó sense saltar-ne cap, hem demanat i hem buscat aquest diàleg que ara el govern d’Espanya ha convertit en un eslògan buit de contingut, i hem sortit a fora a explicar-nos. No som allà mateix, de cap manera: el sistema polític català no s’assembla de res al que era fa 7 anys, quan el Tribunal Constitucional va emetre la sentència contra l’Estatut que va desencadenar el procés. Els nostres representants polítics són nous, han aparegut els lideratges de la societat civil organitzada des d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana i, el que és més important, una gran part d’aquest país ha demostrat de forma persistent i continuada la seva voluntat que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Fa un any que hi ha un Parlament de majoria independentista, i un Govern que prepara el camí cap a la plena sobirania, si aquesta obté a les urnes el suport majoritari dels catalans. Sabem que ja està a punt la Llei de Transitorietat Jurídica, que garantirà el pas d’una legalitat –espanyola– a una altra –catalana– mentre es prepara el referèndum. I desgraciadament, una prova de què avancem és que l’Estat espanyol s’ha mogut en direcció contrària. Acabem de veure com un regidor de Vic era portat davant de l’Audiència Nacional emmanillat per haver fet una declaració política durant un ple, i estem a punt de veure com un expresident de la Generalitat és portat a judici per haver posat urnes en una consulta, l’assaig del referèndum que farem aquest any.

“A fons i fins al final”, deia aquest dimarts el president Carles Puigdemont en el seu compte de Twitter, en complir-se el seu primer any de mandat. A fons i fins al final, doncs. No estem donant voltes a una roda. Des de dalt de la carena veiem el final del camí, i ens posem en marxa per arribar-hi. Aquest any és el decisiu.