Divendres i 13
Avui és divendres, 13 de gener, i potser per això m’ha cridat l’atenció una notícia del diari d’avui on se’ns informa que en el que portem d’any, 12 dies, hi han hagut 4 MORTS per ATROPELLAMENTS del TREN. És una mala manera de començar l’any.
En primer terme, i abans de parlar dels altres, sembla obligat parlar de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem vist un pas a nivell amb les barreres baixades, les llums vermells en intermitent, el timbre sonant, i tot i així, alguna persona passant, perquè ENCARA HI HA TEMPS …. Però en ocasions no n’hi ha prou de temps i aleshores aquella audàcia es converteix amb una part de la “crònica de successos”. Hauríem de començar per assumir nosaltres mateixos la quota de responsabilitat que ens correspon com a membres que som de la nostra societat. I després, si ho fem així, NOMÉS DESPRÉS podrem començar a dir als altres que ells també han de complir amb les seves responsabilitats.
Quan hi ha accidents d’aquest estil, els diaris ens acostumen a informar de les migrades inversions que s’hi fan, o del retard en què es fan, i de vegades el retard és tal que, després d’anunciada l’obra, mai s’arriba a fer.
Per tenir una idea del que vull dir, aquesta mateixa setmana el “Tribunal de Cuentas” ha donat a conèixer el que ens ha costat entre l’any 2009 i 2015, salvar els bancs, diuen que tampoc és tant, 60.718 milions d’euros confirmats; això és 1.306 euros per cada habitant del Regne d’Espanya, prescindint de la seva edat i del seu patrimoni, és a dir 217.000 de les antigues pessetes. Endemés, n’hi ha 61.404 milions que encara són recuperables… diuen… però no ho saben del cert; que són 1.321 euros més (219.866 pts). Aquests diners mobilitzats per salvar els bancs se’ns fan tan grans que fins i tot costa de copsar la seva magnitud. Per fer-nos-en una idea millor podem dir que el pressupost de la Generalitat d’aquest any 2016, que tot just acabem de tancar, ha dedicat 8.716,5 milions d’euros a tot el tema sanitari, és a dir 1.158 euros per habitant de Catalunya. Conclusió fàcil de fer: en 6 anys, els bancs ens han costat més diners que la sanitat d’un any, per ser exactes 13,5 mesos, i encara no s’ha acabat.
Resulta que els bancs en els contractes hipotecaris havien imposat condicions properes a la usura i malgrat les protestes dels clients davant els tribunals espanyols… com si sentissin ploure. Ha estat una resolució d’un tribunal de la Unió Europea qui els hi ha donat la raó, obligant als bancs a retornar allò que varen cobrar inadequadament. Els bancs volen que cada client afectat faci la seva reclamació individualment davant el banc corresponent amb tota la complicació que això comporta pels ciutadans afectats. Davant la magnitud del tema, el Govern d’Espanya es va veure forçat a dir que aquest divendres, avui, en el Consell de Ministres, s’aprovaria un Reial Decret, donant instruccions als bancs perquè tornin els diners sense tanta complicació. Doncs bé, en la roda de premsa posterior al Consell, se’ns ha informat que d’aquest tema… ja en parlaran un altre dia. Analitzem el paràgraf anterior i aquest, i sabrem en favor de qui està treballant aquest Govern.
Però si només fos el tema dels bancs dius… És molt il·lustratiu repassar les inversions de l’Estat a Catalunya en els darrers anys. Encara que el següent gràfic no és de gaire bona qualitat i els números costen de llegir. NO CAL QUE ELS LLEGIU, tan sols cal mirar com s’han empetitit les barres blaves dels darrers quatre anys, que corresponen al govern del senyor Rajoy.
Han reduït les inversions a la meitat. Però, és normal que així ho facin doncs, per què necessitem per res el corredor mediterrani? Ni tampoc desdoblar la N-340 a Tarragona que ostenta el record d’accidents mortals. Tampoc cal acabar les obres de la N-II per Girona. Ni tampoc les rodalies, amb els seus retards, avaries, accidents, instal·lacions mal fetes o mal acabades… Ja està bé com està! Doncs no, encara n’hi ha una mica més de tot això. Segons la Cambra de Comerç de Barcelona:
Els pressupostos de l’Estat per al 2015 van preveure 1.040,5 milions d’euros d’inversió a Catalunya, però finalment s’han gastat només 736,3 milions, és a dir, el 71%. Aquest percentatge d’execució és inferior al del conjunt de comunitats autònomes, que va ser del 89% el mateix any.
Tot el que els he estat comentant és una part, UNA PETITA PART, de la realitat, que ens demostra quina és la veritable voluntat de diàleg i d’entesa que ara sembla envaeix els despatxos de Madrid. Amb el pas del temps, ells, van omplint de raó aquella frase d’en Francesc Cambó: “No nos vamos. Nos echais”. Per aquells que n’estiguin al marge d’aquestes qüestions, en Francesc Cambó era un capitalista de dretes, monàrquic, catalanista i espanyol. Crec que no cal dir res més llevat, això si de VENTURÓS 2017 PER A TOTS.
En primer terme, i abans de parlar dels altres, sembla obligat parlar de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem vist un pas a nivell amb les barreres baixades, les llums vermells en intermitent, el timbre sonant, i tot i així, alguna persona passant, perquè ENCARA HI HA TEMPS …. Però en ocasions no n’hi ha prou de temps i aleshores aquella audàcia es converteix amb una part de la “crònica de successos”. Hauríem de començar per assumir nosaltres mateixos la quota de responsabilitat que ens correspon com a membres que som de la nostra societat. I després, si ho fem així, NOMÉS DESPRÉS podrem començar a dir als altres que ells també han de complir amb les seves responsabilitats.
Quan hi ha accidents d’aquest estil, els diaris ens acostumen a informar de les migrades inversions que s’hi fan, o del retard en què es fan, i de vegades el retard és tal que, després d’anunciada l’obra, mai s’arriba a fer.
Per tenir una idea del que vull dir, aquesta mateixa setmana el “Tribunal de Cuentas” ha donat a conèixer el que ens ha costat entre l’any 2009 i 2015, salvar els bancs, diuen que tampoc és tant, 60.718 milions d’euros confirmats; això és 1.306 euros per cada habitant del Regne d’Espanya, prescindint de la seva edat i del seu patrimoni, és a dir 217.000 de les antigues pessetes. Endemés, n’hi ha 61.404 milions que encara són recuperables… diuen… però no ho saben del cert; que són 1.321 euros més (219.866 pts). Aquests diners mobilitzats per salvar els bancs se’ns fan tan grans que fins i tot costa de copsar la seva magnitud. Per fer-nos-en una idea millor podem dir que el pressupost de la Generalitat d’aquest any 2016, que tot just acabem de tancar, ha dedicat 8.716,5 milions d’euros a tot el tema sanitari, és a dir 1.158 euros per habitant de Catalunya. Conclusió fàcil de fer: en 6 anys, els bancs ens han costat més diners que la sanitat d’un any, per ser exactes 13,5 mesos, i encara no s’ha acabat.
Resulta que els bancs en els contractes hipotecaris havien imposat condicions properes a la usura i malgrat les protestes dels clients davant els tribunals espanyols… com si sentissin ploure. Ha estat una resolució d’un tribunal de la Unió Europea qui els hi ha donat la raó, obligant als bancs a retornar allò que varen cobrar inadequadament. Els bancs volen que cada client afectat faci la seva reclamació individualment davant el banc corresponent amb tota la complicació que això comporta pels ciutadans afectats. Davant la magnitud del tema, el Govern d’Espanya es va veure forçat a dir que aquest divendres, avui, en el Consell de Ministres, s’aprovaria un Reial Decret, donant instruccions als bancs perquè tornin els diners sense tanta complicació. Doncs bé, en la roda de premsa posterior al Consell, se’ns ha informat que d’aquest tema… ja en parlaran un altre dia. Analitzem el paràgraf anterior i aquest, i sabrem en favor de qui està treballant aquest Govern.
Però si només fos el tema dels bancs dius… És molt il·lustratiu repassar les inversions de l’Estat a Catalunya en els darrers anys. Encara que el següent gràfic no és de gaire bona qualitat i els números costen de llegir. NO CAL QUE ELS LLEGIU, tan sols cal mirar com s’han empetitit les barres blaves dels darrers quatre anys, que corresponen al govern del senyor Rajoy.
Han reduït les inversions a la meitat. Però, és normal que així ho facin doncs, per què necessitem per res el corredor mediterrani? Ni tampoc desdoblar la N-340 a Tarragona que ostenta el record d’accidents mortals. Tampoc cal acabar les obres de la N-II per Girona. Ni tampoc les rodalies, amb els seus retards, avaries, accidents, instal·lacions mal fetes o mal acabades… Ja està bé com està! Doncs no, encara n’hi ha una mica més de tot això. Segons la Cambra de Comerç de Barcelona:
Els pressupostos de l’Estat per al 2015 van preveure 1.040,5 milions d’euros d’inversió a Catalunya, però finalment s’han gastat només 736,3 milions, és a dir, el 71%. Aquest percentatge d’execució és inferior al del conjunt de comunitats autònomes, que va ser del 89% el mateix any.
Tot el que els he estat comentant és una part, UNA PETITA PART, de la realitat, que ens demostra quina és la veritable voluntat de diàleg i d’entesa que ara sembla envaeix els despatxos de Madrid. Amb el pas del temps, ells, van omplint de raó aquella frase d’en Francesc Cambó: “No nos vamos. Nos echais”. Per aquells que n’estiguin al marge d’aquestes qüestions, en Francesc Cambó era un capitalista de dretes, monàrquic, catalanista i espanyol. Crec que no cal dir res més llevat, això si de VENTURÓS 2017 PER A TOTS.