Política líquida
2016: Àustria, el país va estar a punt de caure en mans de Norbert Hofer, líder de la ultradreta. L’ecologista Alexander Van der Bellen va guanyar les eleccions presidencials amb un avantatge de només el 0,6% dels vots. Regne Unit, el Brexit guanya amb un 52% dels vots, el país inicia un procés de sortida de la Unió Europea i del mercat únic europeu. Estats Units, victòria del magnat Donald Trump, guanya l’antítesi de l’esperit del Yes We Can.
2017: Països Baixos, Geert Wilders líder de la ultradreta i dirigent del Partit de la Llibertat, aspira a guanyar les eleccions legislatives. Una de les principals promeses en el cas de guanyar el poder és celebrar un referèndum Netxit sobre la permanència del país en la UE. França, la segona economia de la UE celebrarà eleccions a la primavera, Marine Le Pen ha aconseguit captar gran part del desencís amb el sistema i tot apunta que el seu Front Nacional serà una de les formacions més votades. Croàcia, Hongria, Lituània, Romania i la República Txeca, tots celebraran eleccions i existeix una alta probabilitat que es produeixi igualment un gran avenç dels partits euroescèptics i populistes.
Zygmunt Bauman va crear el terme modernitat líquida. Defineix el moment històric actual com un període on s’han esvaït les institucions sòlides que consolidaven la nostra realitat, donant pas a una realitat marcada per la precarietat. Tot és canviant i inestable, els esdeveniments es produeixen de forma ràpida i constant, produint la cultura del desarrengament, de la discontinuïtat, de l’oblit i de l’individualisme. En aquesta nova realitat plena de nous reptes, una gran part de la població no només creu que els líders polítics són corruptes o ineptes, sinó que són incapaços de canviar la nostra realitat. Estem en un moment on el poder s’ha globalitzat però les polítiques segueixen sent locals, i la gent desconfia del sistema democràtic perquè no compleix les seves promeses ni dóna solucions reals. Trump no és res més que la conseqüència del col·lapse de la confiança, la crisi de la democràcia. És el mirall de la crisi contemporània que vivim avui en dia, una crisi de les institucions democràtiques.
El ciutadà busca revelar-se al sistema, intentant trobar desesperadament una solució als seus problemes, busca un líder que no formi part de l’establishment polític convencional i que en el seu discurs apareguin noves fórmules trencadores que no repeteixin els mateixos i vells discursos que ja ningú es creu. Tot atiant les pors davant d’un futur líquid, incert i canviant, aquests nous líders s’obren pas. L’electorat britànic en refusar la permanència a la UE i l’electorat americà en donar les claus de la casa Blanca a Trump, fan un crit de ràbia i impotència contra el sistema i les seves institucions.
Ens podríem preguntar si el multimilionari Trump serà el gran líder salvador que espera la gent, “Make America Great Again” , ens diu. No formen part del mateix i vell sistema l’empresari Trump i el seu equip? Un dels seus ideòlegs, Peter Thiel, negacionista del canvi climàtic, membre del consell directiu i soci de Facebook, amo de PayPal entre moltes d’altres grans empreses, va afirmar fa poc que la democràcia i la llibertat són incompatibles. Trump i els seus ideòlegs creuen amb coses com una desregularització absoluta de l’economia, que les empreses han de dirigir el món, en l’abolició dels serveis socials o la supressió de tots els tractats comercials. Tot el futur equip de govern de Trump són gent molt pròxima a empreses com Goldman Sach o Exxon Moblie. Rere aquesta futura administració es troba un dels lobbies històrics més poderosos dels EEUU, el Cato Institute seguidors de Milton Friedman, un dels Think Tank d’ideologia neoliberal més important del país. Els straussians neoconservadors de l’administració Bush eren mers lliberals aficionats al costat d’aquests. Que tremoli el món i la classe mitjana que l’ha votat.
On ens està portant la societat líquida? Possiblement totes les polítiques que es portin a terme per Trumps, Le Pens, Van der Bellens o Wilders no faran més que adoptar mesures que serveixin per enriquir els rics i empobrir els pobres. Bauman deia “la cultura de la modernitat líquida ja no té un populatxo per il·lustrar i ennoblir, sinó clients que seduir”.
2017: Països Baixos, Geert Wilders líder de la ultradreta i dirigent del Partit de la Llibertat, aspira a guanyar les eleccions legislatives. Una de les principals promeses en el cas de guanyar el poder és celebrar un referèndum Netxit sobre la permanència del país en la UE. França, la segona economia de la UE celebrarà eleccions a la primavera, Marine Le Pen ha aconseguit captar gran part del desencís amb el sistema i tot apunta que el seu Front Nacional serà una de les formacions més votades. Croàcia, Hongria, Lituània, Romania i la República Txeca, tots celebraran eleccions i existeix una alta probabilitat que es produeixi igualment un gran avenç dels partits euroescèptics i populistes.
Zygmunt Bauman va crear el terme modernitat líquida. Defineix el moment històric actual com un període on s’han esvaït les institucions sòlides que consolidaven la nostra realitat, donant pas a una realitat marcada per la precarietat. Tot és canviant i inestable, els esdeveniments es produeixen de forma ràpida i constant, produint la cultura del desarrengament, de la discontinuïtat, de l’oblit i de l’individualisme. En aquesta nova realitat plena de nous reptes, una gran part de la població no només creu que els líders polítics són corruptes o ineptes, sinó que són incapaços de canviar la nostra realitat. Estem en un moment on el poder s’ha globalitzat però les polítiques segueixen sent locals, i la gent desconfia del sistema democràtic perquè no compleix les seves promeses ni dóna solucions reals. Trump no és res més que la conseqüència del col·lapse de la confiança, la crisi de la democràcia. És el mirall de la crisi contemporània que vivim avui en dia, una crisi de les institucions democràtiques.
El ciutadà busca revelar-se al sistema, intentant trobar desesperadament una solució als seus problemes, busca un líder que no formi part de l’establishment polític convencional i que en el seu discurs apareguin noves fórmules trencadores que no repeteixin els mateixos i vells discursos que ja ningú es creu. Tot atiant les pors davant d’un futur líquid, incert i canviant, aquests nous líders s’obren pas. L’electorat britànic en refusar la permanència a la UE i l’electorat americà en donar les claus de la casa Blanca a Trump, fan un crit de ràbia i impotència contra el sistema i les seves institucions.
Ens podríem preguntar si el multimilionari Trump serà el gran líder salvador que espera la gent, “Make America Great Again” , ens diu. No formen part del mateix i vell sistema l’empresari Trump i el seu equip? Un dels seus ideòlegs, Peter Thiel, negacionista del canvi climàtic, membre del consell directiu i soci de Facebook, amo de PayPal entre moltes d’altres grans empreses, va afirmar fa poc que la democràcia i la llibertat són incompatibles. Trump i els seus ideòlegs creuen amb coses com una desregularització absoluta de l’economia, que les empreses han de dirigir el món, en l’abolició dels serveis socials o la supressió de tots els tractats comercials. Tot el futur equip de govern de Trump són gent molt pròxima a empreses com Goldman Sach o Exxon Moblie. Rere aquesta futura administració es troba un dels lobbies històrics més poderosos dels EEUU, el Cato Institute seguidors de Milton Friedman, un dels Think Tank d’ideologia neoliberal més important del país. Els straussians neoconservadors de l’administració Bush eren mers lliberals aficionats al costat d’aquests. Que tremoli el món i la classe mitjana que l’ha votat.
On ens està portant la societat líquida? Possiblement totes les polítiques que es portin a terme per Trumps, Le Pens, Van der Bellens o Wilders no faran més que adoptar mesures que serveixin per enriquir els rics i empobrir els pobres. Bauman deia “la cultura de la modernitat líquida ja no té un populatxo per il·lustrar i ennoblir, sinó clients que seduir”.