Primer va ser el fracking, ara l’or i la plata... Propostes sortides de mentalitats ancorades en un model econòmic extractiu, caduc, perniciós i de curta durada. Encara queden promotors/inversors que pensen que amb un feix de bitllets, formulant el futur com un “parc temàtic” d’il·lusions (gran inversió i gran ocupació), i que semblen sortits d’un “macarroni western” dolent, convenceran només amb un quants tecnicismes, certes evidències històriques i científiques i quatre mitges veritats, mitges mentides, perquè ens venguem el territori per “quatre duros”. 

Algú s’ha cregut que una explotació d’aquestes característiques té un efecte zero sobre els aqüífers i l’entorn (un altre tantra repetit pels responsables)? Algú ha escoltat alguna informació de sobre quan pot durar la viabilitat d’una activitat d’aquest tipus i sobre quin tipus d’activitats annexes genera? Algú sap d’algun territori que tingui explotacions semblants i on s’hagi mantingut la qualitat de vida i la del seu entorn? Només per la resposta a aquestes tres preguntes, ja no caldria que continuéssim parlant de la proposta...

El Ripollès i el Pirineu en general tenen una orografia complicada, una història curulla d’experiències mineres tradicionals de tot tipus que evidencien la riquesa del seu subsòl. Activitats d’una viabilitat més que compromesa, actualment, per la puresa i les quantitats globals de minerals disponible, pel cost d’establir les infraestructures necessàries i SOBRETOT, per l’alt valor paisatgístic i ambiental del territori. Que són cabdals per mantenir les condicions de vida i, en un futur crític –veient els efectes del canvi climàtic galopant-, prioritaris davant l’afectació del cicle de l’aigua a la meitat oriental del país (capçaleres del Ter), que compromet la disponibilitat i puresa del fluid vital.
Em sembla gairebé ridícul que, a aquestes alçades, haguem d’estar pendents de propostes extemporànies com aquesta, i no estiguem immersos, com a comarca, com a territori rural, en un debat sobre quins són els eixos de transició energètica, digital, social... als que hem de fer front. De fet, la tensió a nivell global és aquesta, acabem d’exprimir el món amb “l’economia extractiva” (amb els efectes que tothom coneix i evidents) o farem tard i inviable el gir cap a l’economia col·laborativa, circular, verda (que encara és molt viva i possible a casa nostra). En quants plenaris comarcals o fòrums ciutadans s’ha pogut debatre, amb informació i especialistes aquestes qüestions? 
Deixem que els fòssils (i els minerals) reposin en pau! No recordo a qui vaig sentir aquesta frase, a algun prohom de les energies renovables, abans “predicadors il·luminats”, ara, molts d’ells, gurus i promotors d’una transició energètica que l’establishment s’entossudeix a frenar, però que la majoria de la població entén com a possible, futurible i necessària... (mirem Àustria, Dinamarca, Alemanya...)

A veure si d’una vegada per totes deixem de fer l’estruç, de mirar sota terra (que per més INRI no se’ns n’atribueix ni la propietat; que jo sàpiga el subsòl és del “estado”) i comencen a aparèixer prohoms, polítics, inversors, emprenedors que mirin enlaire... Que per latitud, riquesa hídrica, forestal i d’insolació tenim un potencial espectacular de generació elèctrica neta, sostenible, respectuosa amb l’entorn... A aquests sí que els hi hem de facilitar l’accés als medis. Als altres, potser la millor resposta seria no haver escrit aquest article i dedicar-los el silenci etern de les pedres.