Dèficit d’oferta turística al Ripollès
He llegit, al darrer exemplar d’El Ripollès, l’article de la Carme Brugarola. Haig de dir que m’ha agradat. Aparentment, sembla un article nostàlgic, a part del seu esperit analític de tipus social. Però també es pot dir que constitueix una radiografia d’un contingut, d’un món, que ha desaparegut. Encara que ella es refereix a la vila de Ripoll, el que diu, amb matisos, passa també a la resta de la nostra comarca. El que ens han venut com a “progrés” s’ha menjat completament el pòsit de milers d’anys, encunyat pels nostres avantpassats amb inteligència i molts esforços.
No diré pas que no ens hagi portat una vida millor i una prosperitat, en molts aspectes, mai vista. Això és evident. Però, tot plegat s’ha produit en molts pocs anys, i aquest fet, al meu modest entendre, ha creat molts desequilibris i trencadisses d’un ordre antic i ens ha encaixat en un futur de realitats i espectatives molt avançades en molts aspectes, però en altres, difícils d’assimilar en tant poc temps. M’explico:
Les poblacions que constitueixen aquesta comarca tenien personalitat pròpia. A les viles més grans (Ripoll, Ribes, Sant Joan i Camprodon) s’hi concentraven, generalment, la indústria, el comerç i els serveis. I a la resta, l’agricultura i la ramadaria. Cada una d’elles jugava el seu paper, amb les seves pròpies idiosincràssies. Per exemple, a la vall de Camprodon, la ramaderia es concentrava majoritàriament a Setcases, Vilallonga i Molló. La pagesia, a Vilallonga, Llanars, Sant Pau i Molló. I la indústria i els serveis, a Camprodon. Un ordre més o menys igual que a la resta de la comarca. En l’ensorrar-se aquests sectors econòmics, ha estat el turisme el sector hegemònic predominant. En certa manera, aquella personalitat pròpia de cada població s’ha diluït dins d’una de comuna. Avui en dia, totes elles viuen majoritàriament del turisme.
Aquest fet, del qual em referia, en certa manera, al principi d’aquest escrit, ha creat una certa desubicació per a la gent del país. En virtut del Decret Llei del 21 de juliol de 1959, en què entrà en vigor el Pla d’Estabilització, que salvà el país d’una fallida segura, s’inicià un progrés econòmic creixent i sostingut. Començà a proliferar la compra de vehicles (el Seat 600, el Citroen 2CV...), fenomen que possibilità el desplaçament massiu de la gent... De fet, el turisme deixava d’ésser de privilegiats i s’estenia a tothom. Penso que, de per sí, pot haver estat el fenòmen sociològic més important del segle XX. Algú haurà de fer aquest estudi.
D’ençà d’els anys 60 del segle passat, la davallada de les estructures econòmiques tradicionals han anat, paral·lelament, seguida de la seva substitució econòmica pel turisme, que s’ha mantingut creixent i sostingut. Enguany, afecta a tots els nuclis de població de la comarca.
Tret de les quatre poblacions més importants, que han creat més planificació i, en certa manera, més infraestructura (és un dir), els demés municipis encara encaixen greus dèficits. Tret de l’oferta gastronòmica, important, però que ja és un tòpic, hi ha molta més oferta que no s’ha tingut en compte. Hem oblidat que aquesta comarca, majoritàriament, era agrícola i ramadera. On està l’inventari dels passos ramaders? I dels camins rals, tan transfronterers com comuns? No podem oblidar que els transfronterers eren els passos mil·lenaris que unien les nostres comarques del sud amb les de nord i tan utilitzats per bandolers i contrabandistes. I l’inventari de les barraques del pastors? I els camins de les mines, tant els de la vall de Ribes com els de la vall de Camprodon? I el de les colònies tèxtils, importantíssimes durant una bona part del segle XX?.... Tot això, sense oblidar que, malgrat tot, Ripoll, la capital de la comarca, a part de l’imponent oferta del seu monestir, i altres monuments, té, al meu entendre, un important dèficit d’oferta gastronòmica i de pernoctació, així com també Sant Joan de les Abadesses.
Tot això, crec, es deu a una manca de planificació, a part d’una dificultat d’adaptació en el pas d’una economia tradicional basada en uns sectors, a una d’absolutament distinta. Amb el temps, penso, s’anirà veient.
No diré pas que no ens hagi portat una vida millor i una prosperitat, en molts aspectes, mai vista. Això és evident. Però, tot plegat s’ha produit en molts pocs anys, i aquest fet, al meu modest entendre, ha creat molts desequilibris i trencadisses d’un ordre antic i ens ha encaixat en un futur de realitats i espectatives molt avançades en molts aspectes, però en altres, difícils d’assimilar en tant poc temps. M’explico:
Les poblacions que constitueixen aquesta comarca tenien personalitat pròpia. A les viles més grans (Ripoll, Ribes, Sant Joan i Camprodon) s’hi concentraven, generalment, la indústria, el comerç i els serveis. I a la resta, l’agricultura i la ramadaria. Cada una d’elles jugava el seu paper, amb les seves pròpies idiosincràssies. Per exemple, a la vall de Camprodon, la ramaderia es concentrava majoritàriament a Setcases, Vilallonga i Molló. La pagesia, a Vilallonga, Llanars, Sant Pau i Molló. I la indústria i els serveis, a Camprodon. Un ordre més o menys igual que a la resta de la comarca. En l’ensorrar-se aquests sectors econòmics, ha estat el turisme el sector hegemònic predominant. En certa manera, aquella personalitat pròpia de cada població s’ha diluït dins d’una de comuna. Avui en dia, totes elles viuen majoritàriament del turisme.
Aquest fet, del qual em referia, en certa manera, al principi d’aquest escrit, ha creat una certa desubicació per a la gent del país. En virtut del Decret Llei del 21 de juliol de 1959, en què entrà en vigor el Pla d’Estabilització, que salvà el país d’una fallida segura, s’inicià un progrés econòmic creixent i sostingut. Començà a proliferar la compra de vehicles (el Seat 600, el Citroen 2CV...), fenomen que possibilità el desplaçament massiu de la gent... De fet, el turisme deixava d’ésser de privilegiats i s’estenia a tothom. Penso que, de per sí, pot haver estat el fenòmen sociològic més important del segle XX. Algú haurà de fer aquest estudi.
D’ençà d’els anys 60 del segle passat, la davallada de les estructures econòmiques tradicionals han anat, paral·lelament, seguida de la seva substitució econòmica pel turisme, que s’ha mantingut creixent i sostingut. Enguany, afecta a tots els nuclis de població de la comarca.
Tret de les quatre poblacions més importants, que han creat més planificació i, en certa manera, més infraestructura (és un dir), els demés municipis encara encaixen greus dèficits. Tret de l’oferta gastronòmica, important, però que ja és un tòpic, hi ha molta més oferta que no s’ha tingut en compte. Hem oblidat que aquesta comarca, majoritàriament, era agrícola i ramadera. On està l’inventari dels passos ramaders? I dels camins rals, tan transfronterers com comuns? No podem oblidar que els transfronterers eren els passos mil·lenaris que unien les nostres comarques del sud amb les de nord i tan utilitzats per bandolers i contrabandistes. I l’inventari de les barraques del pastors? I els camins de les mines, tant els de la vall de Ribes com els de la vall de Camprodon? I el de les colònies tèxtils, importantíssimes durant una bona part del segle XX?.... Tot això, sense oblidar que, malgrat tot, Ripoll, la capital de la comarca, a part de l’imponent oferta del seu monestir, i altres monuments, té, al meu entendre, un important dèficit d’oferta gastronòmica i de pernoctació, així com també Sant Joan de les Abadesses.
Tot això, crec, es deu a una manca de planificació, a part d’una dificultat d’adaptació en el pas d’una economia tradicional basada en uns sectors, a una d’absolutament distinta. Amb el temps, penso, s’anirà veient.