La sèrie de moda es diu... “CLÀUSULES SÒL”
Fa temps que en sentim a parlar de les anomenades clàusules sòl i en les darreres setmanes han tornat a ser notícia. L’evolució jurídica sobre aquest assumpte, per mi d’ordre públic, sembla un una d’aquestes sèries de moda amb tot de girs inesperats.
Malgrat això, hem de tenir clar de què estem parlant perquè ens pot estar afectant i perquè el que podem reclamar està variant a mesura que resolen els jutjats i tribunals.
Una clàusula sòl és una condició que apareix en l’escriptura del nostre contracte hipotecari. Habitualment, en les hipoteques, un cop establert un tipus d’interès variable s’indica un acord semblant a aquest: “Les parts convenen expressament que sigui el que sigui el que resulti de la revisió del tipus d’interès, el tipus d’interès en cap cas no serà superior al QUINZE per cent, ni inferior al QUATRE per cent.”
Tot passava en un país que tots coneixem, durant una època de creixement econòmic i de bonança, on els ciutadans signàvem aquestes hipoteques i “podíem dormir tranquils” perquè el tipus d’interès a pagar mai sobrepassaria percentatges del 12, del 15 o del 19%, segons cada hipoteca.
Però va arribar la crisi i en veure que els tipus d’interès baixaven, però que la nostra hipoteca no variava, pla vam deixar de dormir tranquils, doncs vam poder comprovar com l’entitat financera, en establir les condicions per concedir-nos el préstec, tot i oferir-nos un tipus variable que podria ser molt interessant, sobretot ara, en realitat havia establert una clàusula sòl que li garantia cobrar-nos sempre un mínim, de manera que hores d’ara no ens podem beneficiar de la baixada dels tipus d’interès.
I aquí comença el serial, quan els jutjats obren una via per reclamar el que hem estat pagant indegudament als bancs, en declarar nul·les, per abusives, aquestes clàusules sòl.
A Sevilla, el Jutjat Mercantil 2, el 30 de setembre de 2010 resol aquesta qüestió entenent: primer, que és d’aplicació la Llei de Defensa dels Consumidors i Usuaris, fet que ens és molt favorable als particulars, i segon, argumentant que les clàusules sostre i sòl no guarden la reciprocitat deguda, doncs generen un desequilibri entre les parts, pel que fa a les condicions del contracte.
Això no va agradar a les entitats bancàries. De fet el Banc l’Espanya ja havia fet un informe que argumentava que aquest tipus de producte bancari havia de tenir unes garanties i un rendiment mínim perquè el sistema financer pogués oferir-lo, d’aquí que s’establissin clàusules sòl. I finalment, l’assumpte va arribar al Tribunal Suprem.
El Suprem va mantenir la declaració de nul·litat d’aquestes clàusules en la seva sentència de 9 de maig de 2013, però no per manca de reciprocitat com deia el Jutjat de Sevilla, sinó per manca de transparència en establir les condicions de la hipoteca. Diu la sentència que els bancs aparentaven oferir una hipoteca a tipus variable, quan en realitat ha acabat sent fixe degut a aquesta clàusula sòl. A més, semblava que la clàusula sòl es compensava amb la clàusula sostre, però ja hem vist com ens afecten. També indica el Tribunal que algunes entitats desviaven l’atenció del consumidor redactant les hipoteques amb un munt de vocabulari tècnic de difícil comprensió, que tampoc no feien una simulació de l’evolució prevista per aquest producte bancari i que no s’oferien altres productes bancaris que, tal vegada, ens podrien haver interessat més.
Ara bé, tot i que en Dret, quan una clàusula és considerada nul·la es té per no posada, és a dir, com si no hagués existit mai, el Tribunal Suprem va considerar que vist que aquesta pràctica bancària era legal, habitual i acceptada i que calia donar estabilitat al sistema financer, va determinar que la nul·litat només tindria efectes a partir de la data de la sentència (maig 2013) per a les clàusules que es declaressin nul·les pels jutges en apreciar, cas per cas, manca de transparència. Recordem que les clàusules en si no són il·legals.
Així les coses, fins ara, havíem d’impugnar les hipoteques en els jutjats i si acreditàvem que l’entitat financera havia actuat amb manca de transparència, podíem obtenir una sentència que declarés nul·la la clàusula sòl, però, tot i això, només podíem reclamar el que havíem pagat de més des del 9 de maig de 2013 fins ara.
Però aquí arriba la nova sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 21 de desembre de 2016, que des del meu punt de vista, posa seny i fa justícia, dient que malgrat els tribunals espanyols poden limitar segons les normes processals de l’Estat l’efecte de les seves resolucions, en aquest cas, la limitació temporal de la nul·litat d’una clàusula abusiva provoca que la normativa europea de protecció dels consumidors passi a ser incompleta i insuficient per evitar aquestes pràctiques abusives. De manera que el Tribunal Europeu, en defensa de la normativa europea diu clarament als tribunals espanyols que quan declarin la nul·litat d’una clàusula en una sentència, aquesta tindrà efectes retroactius o, dit d’una altra manera, els consumidors que a partir d’ara obtinguem la declaració de nul·litat de la nostra clàusula sòl en un jutjat, podrem reclamar, ara sí, tot el que hem pagat indegudament des que vam signar la nostra hipoteca.
I en aquestes estem, però això no acaba aquí, perquè la sèrie continua i ja podem avançar que en el capítol següent... El President Rajoy, que primer ens deixava glaçats dient que “las sentencias de los tribunales hay que cumplirlas, pero se trata de una relación entre particulares y entidades financieras y no es competencia del Gobierno”, ha acabat aprovant, al Consell de Ministres, un Reial Decret Llei que es titula: “de mesures urgents de protecció de consumidors en matèria de clàusules sòl” per establir un procediment específic de reclamació davant de les entitats bancàries sense haver d’anar al jutjat.
I els suspens està garantit davant mesures que ens volen protegir com a consumidors, però que ens diuen: que serà el banc qui ens fa el càlcul de la quantitat a retornar, que tindrem tres mesos per arribar a un acord, que ja avança que de les devolucions tindrem obligacions tributàries i que tot i que acordem una quantitat a retornar, no caldrà que el banc ens paguin en efectiu, que ens poden compensar amb algun altre producte bancari, això sí, ara amb tota la informació que ens mereixem com a consumidors.
No es tracta de posar la bona voluntat d’aquest govern que no ens mereixem en entredit abans de veure com funcionarà tot plegat, però hi ha aspectes d’aquestes mesures que d’entrada em resulten injustos i d’altres que em generen cert recel... O tu te’n fiaries de qui durant anys t’ha estat cobrant abusivament el que no li devies?
To be continued...
Malgrat això, hem de tenir clar de què estem parlant perquè ens pot estar afectant i perquè el que podem reclamar està variant a mesura que resolen els jutjats i tribunals.
Una clàusula sòl és una condició que apareix en l’escriptura del nostre contracte hipotecari. Habitualment, en les hipoteques, un cop establert un tipus d’interès variable s’indica un acord semblant a aquest: “Les parts convenen expressament que sigui el que sigui el que resulti de la revisió del tipus d’interès, el tipus d’interès en cap cas no serà superior al QUINZE per cent, ni inferior al QUATRE per cent.”
Tot passava en un país que tots coneixem, durant una època de creixement econòmic i de bonança, on els ciutadans signàvem aquestes hipoteques i “podíem dormir tranquils” perquè el tipus d’interès a pagar mai sobrepassaria percentatges del 12, del 15 o del 19%, segons cada hipoteca.
Però va arribar la crisi i en veure que els tipus d’interès baixaven, però que la nostra hipoteca no variava, pla vam deixar de dormir tranquils, doncs vam poder comprovar com l’entitat financera, en establir les condicions per concedir-nos el préstec, tot i oferir-nos un tipus variable que podria ser molt interessant, sobretot ara, en realitat havia establert una clàusula sòl que li garantia cobrar-nos sempre un mínim, de manera que hores d’ara no ens podem beneficiar de la baixada dels tipus d’interès.
I aquí comença el serial, quan els jutjats obren una via per reclamar el que hem estat pagant indegudament als bancs, en declarar nul·les, per abusives, aquestes clàusules sòl.
A Sevilla, el Jutjat Mercantil 2, el 30 de setembre de 2010 resol aquesta qüestió entenent: primer, que és d’aplicació la Llei de Defensa dels Consumidors i Usuaris, fet que ens és molt favorable als particulars, i segon, argumentant que les clàusules sostre i sòl no guarden la reciprocitat deguda, doncs generen un desequilibri entre les parts, pel que fa a les condicions del contracte.
Això no va agradar a les entitats bancàries. De fet el Banc l’Espanya ja havia fet un informe que argumentava que aquest tipus de producte bancari havia de tenir unes garanties i un rendiment mínim perquè el sistema financer pogués oferir-lo, d’aquí que s’establissin clàusules sòl. I finalment, l’assumpte va arribar al Tribunal Suprem.
El Suprem va mantenir la declaració de nul·litat d’aquestes clàusules en la seva sentència de 9 de maig de 2013, però no per manca de reciprocitat com deia el Jutjat de Sevilla, sinó per manca de transparència en establir les condicions de la hipoteca. Diu la sentència que els bancs aparentaven oferir una hipoteca a tipus variable, quan en realitat ha acabat sent fixe degut a aquesta clàusula sòl. A més, semblava que la clàusula sòl es compensava amb la clàusula sostre, però ja hem vist com ens afecten. També indica el Tribunal que algunes entitats desviaven l’atenció del consumidor redactant les hipoteques amb un munt de vocabulari tècnic de difícil comprensió, que tampoc no feien una simulació de l’evolució prevista per aquest producte bancari i que no s’oferien altres productes bancaris que, tal vegada, ens podrien haver interessat més.
Ara bé, tot i que en Dret, quan una clàusula és considerada nul·la es té per no posada, és a dir, com si no hagués existit mai, el Tribunal Suprem va considerar que vist que aquesta pràctica bancària era legal, habitual i acceptada i que calia donar estabilitat al sistema financer, va determinar que la nul·litat només tindria efectes a partir de la data de la sentència (maig 2013) per a les clàusules que es declaressin nul·les pels jutges en apreciar, cas per cas, manca de transparència. Recordem que les clàusules en si no són il·legals.
Així les coses, fins ara, havíem d’impugnar les hipoteques en els jutjats i si acreditàvem que l’entitat financera havia actuat amb manca de transparència, podíem obtenir una sentència que declarés nul·la la clàusula sòl, però, tot i això, només podíem reclamar el que havíem pagat de més des del 9 de maig de 2013 fins ara.
Però aquí arriba la nova sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 21 de desembre de 2016, que des del meu punt de vista, posa seny i fa justícia, dient que malgrat els tribunals espanyols poden limitar segons les normes processals de l’Estat l’efecte de les seves resolucions, en aquest cas, la limitació temporal de la nul·litat d’una clàusula abusiva provoca que la normativa europea de protecció dels consumidors passi a ser incompleta i insuficient per evitar aquestes pràctiques abusives. De manera que el Tribunal Europeu, en defensa de la normativa europea diu clarament als tribunals espanyols que quan declarin la nul·litat d’una clàusula en una sentència, aquesta tindrà efectes retroactius o, dit d’una altra manera, els consumidors que a partir d’ara obtinguem la declaració de nul·litat de la nostra clàusula sòl en un jutjat, podrem reclamar, ara sí, tot el que hem pagat indegudament des que vam signar la nostra hipoteca.
I en aquestes estem, però això no acaba aquí, perquè la sèrie continua i ja podem avançar que en el capítol següent... El President Rajoy, que primer ens deixava glaçats dient que “las sentencias de los tribunales hay que cumplirlas, pero se trata de una relación entre particulares y entidades financieras y no es competencia del Gobierno”, ha acabat aprovant, al Consell de Ministres, un Reial Decret Llei que es titula: “de mesures urgents de protecció de consumidors en matèria de clàusules sòl” per establir un procediment específic de reclamació davant de les entitats bancàries sense haver d’anar al jutjat.
I els suspens està garantit davant mesures que ens volen protegir com a consumidors, però que ens diuen: que serà el banc qui ens fa el càlcul de la quantitat a retornar, que tindrem tres mesos per arribar a un acord, que ja avança que de les devolucions tindrem obligacions tributàries i que tot i que acordem una quantitat a retornar, no caldrà que el banc ens paguin en efectiu, que ens poden compensar amb algun altre producte bancari, això sí, ara amb tota la informació que ens mereixem com a consumidors.
No es tracta de posar la bona voluntat d’aquest govern que no ens mereixem en entredit abans de veure com funcionarà tot plegat, però hi ha aspectes d’aquestes mesures que d’entrada em resulten injustos i d’altres que em generen cert recel... O tu te’n fiaries de qui durant anys t’ha estat cobrant abusivament el que no li devies?
To be continued...