El pare sempre m’ho deia: “No perdis el temps, prepara’t fort, estudia sense parar, treballa ferm, estalvia tant com puguis, no facis cas de tots d’aquells que prediquen les virtuts de viure intensament el present sense reparar en despeses ni fer cas de l’endemà, ja que quan el futur arribi, amb les butxaques escurades, potser no tindran l’oportunitat de continuar practicant la seva filosofia despreocupada de la vida. T’has de guardar les espatlles, fill meu, t’has de procurar un roc a la faixa pel que pugui esdevenir”. El pare era un home assenyat i jo, obedient, responsable i submís, he seguit fil per randa el seu consell, he maldat de valent durant anys i anys, estalviant per quan arribessin els estralls de la senectut i ara, amb els cabells blancs i els ossos baldats, em veig amb els comptes del banc en blanc i, fins i tot, amb una hipoteca per ajudar a pagar, havent hagut de fer costat monetàriament als meus fills i als meus néts en aquests temps de crisi, d’incoherències i de calamitats.
Al col·legi el capellà, en aquells exercicis espirituals que m’encongien el cor i em trasbalsaven l’esperit, sempre ens ho clamava despietadament: “No us preocupin les batzacades d’aquesta vida, hem nascut en una vall de llàgrimes, després del pecat original ens toca guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front. Malfieu-vos d’aquells que prediquen la vida ociosa i venal, plena de plaers pecaminosos, perquè es cremaran eternament en les calderes de l’infern. Manteniu-vos purs, meneu una vida austera plena de renúncies i obtindreu el premi que el Déu Pare us té reservat al cel; recordeu que els últims seran els primers i que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri en el regne dels cels”. Anys després, havent fet sacrificis tota la meva vida, em trobo que la moral s’ha relaxat, els costums s’han distès, els capellans han penjat els hàbits, els seminaris s’han buidat, el dimoni s’ha evaporat, l’infern s’ha volatilitzat, estic reblert de dubtes sobre el més enllà i m’adono que cap déu no tindrà en compte totes les angoixes i les penalitats que he suportat aplicadament i callada.

A la televisió m’ho repetien compungidament els polítics quan prenien possessió de llurs escons: “Hem trobat el país en un estat lamentable. No s’han fet les coses com calia però nosaltres ho esmenarem. Només us demanem paciència i confiança. Durant un temps haurem de patir inevitablement aquesta darrera època de mala gestió, encetem uns anys de vaques flaques però si ens estrenyem convenientment el cinturó, podrem finalment sortir d’aquesta crisi que ens tenalla. Us demanem un darrer esforç, ens toca viure un present un xic penós però així, gràcies al nostre sacrifici, aconseguirem que els nostres fills i néts habitin un món millor on imperarà un perenne benestar sense ombres ni fantasmes. No siguem egoistes, el temps ens donarà la raó”. Tinc setanta anys i les crisis no han desaparegut, ans s’han convertit en la gran crisi que no hi ha manera de vèncer, i el món que hem viscut durant dècades està fent aigües. S’ha desinflat com una bombolla i ara em toca malviure una vellesa complicada i m’angunieja el futur de la meva descendència.

Mentrestant, els diaris cada dia ens aboquen una nova edició de la corrupció, que ha esdevingut la cançó enfadosa del nostre país. Mentre les classes mitjanes han hagut de pagar els plats trencats i van esvanint-se en un món en el qual l’esquerda entre els potentats i els desemparats és cada cop més grossa, mentre els treballadors han perdut en poc temps drets adquirits amb suor i esforç durant gairebé un segle, hi ha gent que ha omplert els seus calaixos i ha engreixat els seus números fotent mà en el fons públic. Ara és quan m’adono que el meu pare, idealista com era, no m’ho va explicar tot. Ara sé de què va, d’altres ho van entendre a la primera. Procurar-se en el present tot allò que hom necessitarà en el futur, però amb una diferència notable: no amb el treball quotidià, no amb l’esforç diari, no amb els sacrificis de l’estalvi, no seguint un ideari solidari ans arrambant, defraudant, desfalcant, desviant, estafant, pispant, rampinyant, robant i conjugant altres verbs de la mateixa família.

Victor Hugo, tot emocionat en els inicis de la civilització industrial, augurava innocentment que el nou sistema de treball alliberaria l’home de l’atzar i la contingència. L’autor de Els Miserables vaticinava esperançat que l’home podria fer finalment realitat el seu repte: recórrer el camí que va dels avencs foscos de la matèria per arribar a les esferes de l’ideal, gràcies a la civilització i el progrés. I, girant l’esquena al passat, somiava ple d’il·lusió amb, “les lendemains qui chantent”, o sigui l’endemà que canta. I tant que canta el futur, canta com pot arribar a cantar una aixella.