7 dies de pont aeri
Hem viscut una setmana de les que podríem titllar d’hiperactives, políticament parlant. La vàrem encetar escoltant a Mas, Ortega i Rigau declarant en un judici surrealista en el qual, per la porta d’entrada al TSJC, hi hauríem hagut de passar 2.305.090 catalans, inclosos els tres tenors. Un judici que ens acusava a tots d’un delicte de desobediència, una insubordinació, a priori fictícia, perquè si el que vàrem fer aquell diumenge de novembre del 2014 era desobeir, que es preparin ara que arriba l’hora de la veritat.
Si la setmana començava forta, el cap de setmana va acabar fins i tot hormonat: Congrés del PP a la capital del reino, assemblea de Podemos coneguda com a Vistalegre 2, i fins i tot un multitudinari concert al Palau St. Jordi a favor dels Refugiats, amb polèmica inclosa.
El Congrés del PP va ser una bassa d’oli, Rajoy va sortir reforçat del congrés popular, es va embolcallar amb la roja y gualda i va endurir el seu discurs esmentant inclús, el famós article 155 i proclamant als quatre vents que accepta el dret a decidir, però “de tots els espanyols”.
A Carabanchel, el Palacio de Vistalegre no es va dividir en dos, ho va fer en quatre trossos, tres se’ls va menjar en Pablo Iglesias, i les restes van quedar per qui pretenia acostar-se al PSOE, a la recerca d’un pacte d’esquerres, per enviar el PP a fer punyetes.
A poc més de 600 km de Madrid, a Barcelona, es congregaven 15.000 ànimes per aclamar l’acollida de refugiats. Aquella nit, si una onada gegant hagués engolit el Palau i s’hagués endut una banda de la graderia, 5.000 persones haurien desaparegut. De fet això és el que l’any passat va passar al Mediterrani. La conscienciació col·lectiva d’aquesta aclaparadora tragèdia però, va ser una constant durant les 3 hores que va durar l’espectacle, només sacsejat quan el periodista Jordi Évole, fent honor al seu sobrenom “el follonero” va arrencar un aplaudiment fàcil del públic quan va interpel·lar la classe política, en general, titllant-los d’incompetents.
És sa i bo que els periodistes siguin crítics, però també és bo que se sàpiga que l’estat espanyol rep 3.500 milions d’euros en fons de la UE per l’acollida de refugiats i en transfereix “zero” a Catalunya, malgrat que el govern de la Generalitat va comunicar diligentment a Europa i a l’Estat la voluntat d’acollir 4.500 refugiats, un compromís que manté.
Setmanes com la que acabem de deixar enrere són d’aquelles que marquen un abans i un després, uns per incontinència verbal contra Catalunya i la incapacitat d’encarar la realitat social catalana, altres per enrolar-se al jacobinisme més pur, altres per declarar desobediència sense haver desobeït i sortosament, la majoria, clamant entre melodies “volem acollir”.
Si la setmana començava forta, el cap de setmana va acabar fins i tot hormonat: Congrés del PP a la capital del reino, assemblea de Podemos coneguda com a Vistalegre 2, i fins i tot un multitudinari concert al Palau St. Jordi a favor dels Refugiats, amb polèmica inclosa.
El Congrés del PP va ser una bassa d’oli, Rajoy va sortir reforçat del congrés popular, es va embolcallar amb la roja y gualda i va endurir el seu discurs esmentant inclús, el famós article 155 i proclamant als quatre vents que accepta el dret a decidir, però “de tots els espanyols”.
A Carabanchel, el Palacio de Vistalegre no es va dividir en dos, ho va fer en quatre trossos, tres se’ls va menjar en Pablo Iglesias, i les restes van quedar per qui pretenia acostar-se al PSOE, a la recerca d’un pacte d’esquerres, per enviar el PP a fer punyetes.
A poc més de 600 km de Madrid, a Barcelona, es congregaven 15.000 ànimes per aclamar l’acollida de refugiats. Aquella nit, si una onada gegant hagués engolit el Palau i s’hagués endut una banda de la graderia, 5.000 persones haurien desaparegut. De fet això és el que l’any passat va passar al Mediterrani. La conscienciació col·lectiva d’aquesta aclaparadora tragèdia però, va ser una constant durant les 3 hores que va durar l’espectacle, només sacsejat quan el periodista Jordi Évole, fent honor al seu sobrenom “el follonero” va arrencar un aplaudiment fàcil del públic quan va interpel·lar la classe política, en general, titllant-los d’incompetents.
És sa i bo que els periodistes siguin crítics, però també és bo que se sàpiga que l’estat espanyol rep 3.500 milions d’euros en fons de la UE per l’acollida de refugiats i en transfereix “zero” a Catalunya, malgrat que el govern de la Generalitat va comunicar diligentment a Europa i a l’Estat la voluntat d’acollir 4.500 refugiats, un compromís que manté.
Setmanes com la que acabem de deixar enrere són d’aquelles que marquen un abans i un després, uns per incontinència verbal contra Catalunya i la incapacitat d’encarar la realitat social catalana, altres per enrolar-se al jacobinisme més pur, altres per declarar desobediència sense haver desobeït i sortosament, la majoria, clamant entre melodies “volem acollir”.