Pedra
Quan jo era petit, vivia en una casa de poble, al punt més alt d’un carrer que s’enfilava sense compassió pels vells ni pels asmàtics. Casa meva havia estat sempre arrebossada i pintada de blanc o d’algun color més terrós, i feia goig des de tot arreu que se la mirés. Amb el pas dels anys, algun parent, assessorat per algun savi, deuria decidir que feia més bonic treure aquella capa de protecció i deixar la pedra vista. No era cap originalitat, ja que feia més d’un segle que s’havia imposat la moda de les parets nues, sobretot a les esglésies, capelles, monestirs, basíliques romàniques i castells diversos. Algú havia dit, possiblement un romàntic il·luminat, que l’arquitectura medieval havia de ser austera i sòbria, incompatible amb cap mena de decoració. Aquesta tonteria s’ha allargat fins els nostres dies i no es restaura cap casa de pagès que no es faci deixant la pedra exterior a la vista i, fins i tot, algun pany de paret de dintre per fer-ho tot més autèntic.
Aquestes pelegrines idees m’han vingut al cap en saber que la recent restauració de la Portalada del monestir de Ripoll ha posat a la vista restes de policromies que ens permeten suposar com deuria ser l’original. Per descomptat, força diferent de l’actual, en la qual no imaginem els acabats que deuria tenir.
El deteriorament del nostre patrimoni romànic és en part degut a l’erosió del pas dels segles, la pol·lució, els canvis de temperatura, la humitat, els incendis, les guerres, la desídia històrica i mil factors més, però també hi ha hagut dues causes evidents, d’una banda, les actuacions restauradores tècnicament fallides i, de l’altra, les que han estat estèticament errònies. Per això, quan els entesos ens parlen que la seva tasca és fonamentalment de neteja i rejuntament, molts som els que respirem alleujats.
Ja sé que en l’actualitat és impensable pretendre que els nostres temples i castells recuperin l’arrebossat exterior i l’acolorida decoració interior, però seria divertit que algú ens en fes una mostra. Per exemple, projectar intermitentment sobre la Portalada els colors que els experts intueixin que eren els que hi havia. No deu ser tan difícil, coneixent els materials de l’època i tenint alguns testimonis per seguir, i així propis i estranys podríem gaudir del que els nostres monjos veien quan anaven a missa.
Aquestes pelegrines idees m’han vingut al cap en saber que la recent restauració de la Portalada del monestir de Ripoll ha posat a la vista restes de policromies que ens permeten suposar com deuria ser l’original. Per descomptat, força diferent de l’actual, en la qual no imaginem els acabats que deuria tenir.
El deteriorament del nostre patrimoni romànic és en part degut a l’erosió del pas dels segles, la pol·lució, els canvis de temperatura, la humitat, els incendis, les guerres, la desídia històrica i mil factors més, però també hi ha hagut dues causes evidents, d’una banda, les actuacions restauradores tècnicament fallides i, de l’altra, les que han estat estèticament errònies. Per això, quan els entesos ens parlen que la seva tasca és fonamentalment de neteja i rejuntament, molts som els que respirem alleujats.
Ja sé que en l’actualitat és impensable pretendre que els nostres temples i castells recuperin l’arrebossat exterior i l’acolorida decoració interior, però seria divertit que algú ens en fes una mostra. Per exemple, projectar intermitentment sobre la Portalada els colors que els experts intueixin que eren els que hi havia. No deu ser tan difícil, coneixent els materials de l’època i tenint alguns testimonis per seguir, i així propis i estranys podríem gaudir del que els nostres monjos veien quan anaven a missa.