Al migdia, la vicepresidenta del govern d’Espanya, Soraya Sàez de Santamaría, es reuneix a Barcelona en un dinar privat amb representants d’allò que alguns qualifiquen com a “societat civil” de Catalunya: el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç de Barcelona, el Círculo Ecuestre, l’Institut Agrícola de Sant Isidre i un etcètera d’entitats que tenen la reialesa inscrita en el seu nom, des del Real Club de Tenis al Real Club de Polo passant pel Reial Cercle Artístic o el Reial Club Deportiu (sic) Espanyol. Al vespre, assisteix a un homenatge a la reina emèrita Sofía de Borbó, al Círculo del Liceo, i també a l’entrega dels premis Empresa del Año. Una jornada gairebé completa de ‘la vice’, l’encarregada ara de la qüestió catalana per designació de Rajoy. En l’estratègia del pal i la pastanaga, si és que hi ha alguna estratègia, avui tocava la segona: una versió de la famosa Operación Diálogo. Demà ja tornaran les notificacions judicials. 

A la mateixa hora, si fa no fa, el Palau de la Música Catalana s’omple en l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora Isabel-Clara Simó. Després de Maria Antònia Oliver, mallorquina, una valenciana d’Alcoi recollint el guardó que Òmnium Cultural entrega a persones que s’hagin significat en l’àmbit de la producció literària o científica, i també que “hagin contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Sonen la música i la paraula d’Ovidi Montllor, alcoià també. I si aquest deia que “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer”, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart afirma que “ja no ens distreuen amb terceres vies, l’única via de sortida és el referèndum”. A la platea, el conseller de Cultura de la Generalitat valenciana, que al matí ha signat un acord amb els homòlegs de Catalunya i les Balears per cooperar en matèria cultural. I al final, Isabel-Clara Simó convidant a atrevir-nos a sapere aude (atrevir-nos a pensar) per ser autènticament lliures.
En un mateix dia, dues maneres d’entendre el país en contrast. Per una part, l’habitual des del govern d’Espanya: pensar, o voler donar a entendre, que una entesa amb Catalunya passa altra vegada pel pacte amb un sector molt concret, amb unes elits econòmiques i socials de la capital, com sempre s’havia fet. Per l’altra, la d’Òmnium Cultural: significar i homenatjar una dona lluitadora i creadora, de classe popular i del País Valencià, símbol d’una cultura compartida sobre la base d’una llengua comuna.

No som innocents, ja sabem que l’acte del Palau de la Música tampoc no és la fotografia fidel de Catalunya, o dels Països Catalans. Però sí que és un bon exemple del país de les lluites compartides que s’ha construït i que es vol construir en el futur. El de la cultura i la democràcia. No el del pacte per sotamà des dels despatxos. La Catalunya que demana decidir el seu futur, interclassista i intergeneracional, que ja no combrega amb les rodes de molí que reparteix Sáez de Santamaría. Ens ho ha recordat Isabel-Clara Simó, en la bella parla d’Alcoi: “Si estem segurs que volem la llibertat, ningú ens aturarà”.