Sense posseir arts endevinatòries, ni tenir la capacitat de llegir els astres, ni dominar les boletes màgiques, podem vaticinar el resultat d’alguns processos amb el simple exercici del sentit comú i el pòsit de l’experiència viscuda. La infanta Cristina de Borbó ha passat de puntetes pel corriol de la justícia. Tot i les discussions aferrissades als mitjans de comunicació, tot i la feixuga paperassa acumulada per arribar al fons de la qüestió, tot i la cara de pomes agres de la imputada durant les vistes, el desenllaç era del tot previsible. Hi ha coses amb les quals no s’hi juga. Tanmateix, el que ens deixa bocabadats és l’argumentació vertebrada pel seu advocat defensor per justificar l’actitud, per no dir la manca d’actitud, de la senyora davant l’allau de diners que el seu espòs portava a casa beneficiant-se de la situació “fora d’abast” del seu sogre. Es debatia si era perquè les matava callant (segons els qui optaven per la teoria de la maldat) o perquè la Cristina, tot i haver treballat a la Caixa i haver format part de l’entrellat dels negocis de l’espòs, no tenia ni punyetera idea del que es cuinava a casa seva (teoria dels qui es declaraven partidaris, no de la innocència de la madona, ans de la seva ineptitud).

Santa innocència! El discurs de la defensa ha parlat d’un sentiment que semblava desterrat del quadrilàter: l’amor. No us malfieu: res d’aquell circ de llit i geometries vàries que ha envaït les televisions, ans l’amor sublim, el que floreix en la unió sagrada i sempiterna dels esposos, aquell que ens acosta a la divinitat. La infanta no sabia el que el seu marit estava maquinant, el seu amor feia que la confiança envers la seva parella fos il·limitada. A més, aquesta era l’actitud que li havien inculcat des de la seva infantesa: obeir sense rèplica les orientacions que se li imposarien per la seva idiosincràsia.

Vaja, una vida entre cotons i coixins sense haver de decidir ben res. I que passaria si, com afirma la dita que la vida imita l’art, l’atzar plagiés Shakespeare i, de cop i volta, desapareguts els qui la precedeixen en la línia successòria, es veiés obligada a governar? Horroritza pensar-hi. Quan tot se’n va en orris, el poble no té límits i no sol tenir cap mena de consideració. Se m’acudeix una nova versió de la famosa cançó: la infanta Cristina nos quiere governar.

La justícia és cega, diuen. Jo diria que porta els ulls embenats. Per qui? L’escriptor francès del segle XVII, Jean de La Fontaine, ho tenia molt clar. Enmig de les seves famoses Faules, obra mestra de la literatura universal on fa un retrat precís de la natura humana, transmutant els seus personatges en animals, n’hi ha una on blasma la justícia: Els animals malalts de la pesta. El cel per castigar els crims de la terra havia enviat als animals l’epidèmia. Consideren aplacar l’enuig celestial mitjançant el sacrifici: que l’animal que hagi fet més mal s’immoli. És el lleó, rei de la selva, qui primer s’incrimina, acusant-se d’haver devorat molts cabrits. I, fins i tot, a tall de ressopó, el pastor! Però trobarà de seguida qui esvaeixi aquests escrúpols i afirmi que, en cruspir-los, els va honorar. Un rere altre tots els animals exposaran les seves malifetes i seran igualment exonerats. Finalment, serà l’ase qui haurà de pagar la vilesa d’haver rampinyat un xic d’herba de l’horta d’un capellà. Cruspir-se l’herba d’altri! Quin crim abominable! La lliçó és evident: segons se us consideri poderós o miserable, dictaminarà el jutge si sou innocent o culpable.

El galliner està prou esverat. Analitzem mitja dotzena de reaccions. Els monàrquics de soca-rel, després del que han hagut d’empassar-se totes les “peripècies” del pare, ara han de digerir les trapelleries de la filla. Els republicans poden llençar més feixos de llenya al foc per censurar una realitat que consideren anacrònica, costosa i inadmissible en el món d’avui. Les feministes deploren i censuren aquesta patètica mostra de submissió, passivitat i insubstancialitat de la dona després de tants anys de brega. La mare de família, el pal de paller, la que porta molt sovint els números de l’economia familiar, amb la dificultat d’arribar a finals de mes en un món laboral on regna la permissivitat d’explotar, plora de ràbia davant la farsa indigesta dels tribunals. Els decebuts, cada cop més nombrosos, farts de tanta corrupció, es planyen de viure en una democràcia necessitada de demòcrates, no entenen un país laic amb tanta forta càrrega religiosa, un galimaties incomprensible on pots trobar burgesia amb un ideari radicalment esquerrà i proletariat amb vot decididament dretà. I, per cloure aquesta petita llista, els idealistes palpen per enèsima vegada la incapacitat d’assaborir la materialització dels seus somnis i pateixen un cop més la distància insalvable que hi ha entre la realitat i el desig.