Des dels ajuntaments, i sobretot des dels de menys de 500 habitants -els micropobles- i en tot el país, una de les principals preocupacions dels electes locals, i també dels seus habitants, és la pèrdua de població. El despoblament ha estat una crua realitat en els darrers 50 anys, quan s’han patit les migracions més massives cap a les ciutats.

Per a revertir aquesta tendència, i aconseguir que els actuals o nous habitants dels micropobles puguin desenvolupar-hi el seu projecte vital, s’ha de treballar i batallar des dels consistoris, amb unes normatives i legislacions que no tenen en compte la realitat, diversa i complexa, dels municipis amb menys població i que s’han fet des d’un despatx amb l’òptica del què passa i necessita el món urbà.

Un dels instruments per a fer polítiques que tenen els ajuntaments i que, encara que no ho sembli, té una influència directa sobre la vida dels vilatans, és l’urbanisme. I, tal com està avui en dia la legislació, els municipis més petits no en surten gaire ben parats.

Per començar, no es té en compte que l’economia del micropoble, i sobretot dels que tenen molts masos disseminats, està en el sòl no urbanitzable, per tant, limitar-ne excessivament les activitats vol dir ofegar la possibilitat que els seus habitants puguin guanyar-s’hi la vida. El criteri arquitectònic i paisatgístic preval massa inflexiblement sobre les necessitats i solucions, que evolucionen vertiginosament com a tot arreu, dels que vivim en el territori.

En aquests moments en què les problemàtiques socials tenen un paper central en les polítiques públiques a gran escala, sembla que pels micropobles, el criteri social no sigui tan important quan hi ha la restricció de no poder construir, en el cas de cases disseminades, un nou habitatge al costat. Això fa que els fills no puguin establir el seu habitatge al costat del dels pares i hagin de marxar a un municipi més gran. La tradicional convivència intergeneracional dels masos i del món rural es trenca, quan, per altra banda, es busca un estat del benestar més sostenible.

On es veu més la transposició dels barems urbans és en el desenvolupament dels plans urbanístics amb parcel·les massa grans i cares, en percentatges de reserva de zona verda (que després l’ajuntament ha de mantenir, quan tot el voltant és zona verda). Els estàndards de zones verdes i equipaments haurien de ser més flexibles, de la mateixa manera que els pobles petits no poden no tenir les mateixes obligacions de reserva d’habitatges de protecció oficial que les ciutats.

I per rematar-ho, cal afegir que el legislador estableix que els organismes centrals d’urbanisme han de validar les decisions urbanístiques municipals pràcticament sempre, cosa que acaba fent massa llargs els expedients urbanístics. Un cas, excessiu, és el de les rehabilitacions de masies incloses al catàleg, que ja ha estudiat i aprovat la Comissió d’Urbanisme, i que cal passar de nou a informar favorablement cada cas concret. També el nivell de detall que s’exigeix en especificar com s’han de fer les actuacions en la rehabilitació de les masies en molts casos també aplica criteris molt poc propis del territori.

Aquesta poca adequació de la normativa a la realitat es pot arreglar si els protagonistes són tinguts en compte en el moment de redactar-les. En definitiva, els micropobles han de ser presents en tot el desenvolupament legal que incideixi en estructurar el territori rural del país i, això va més enllà de l’urbanisme: s’ha de parlar de la mobilitat, de l’educació, de la política d’habitatge i social, d’energia i de finançament dels ajuntaments. En definitiva, s’ha de pensar en una discriminació positiva en molts casos i en desenvolupar l’Estatut del micropoble.