Escric aquest article el dia que ha mort Martin McGuinness, prematurament, a l’edat de 67 anys. Les seves darreres imatges són les d’un home baixet, amb el cabell blanc, amb vestit i corbata i expressió afable. McGuinness havia ocupat, els darrers anys, diversos càrrecs polítics al govern autònom d’Irlanda del Nord, la part de la illa sota dominació anglesa, entre ells el de ministre d’Educació i el de viceprimer ministre. 

Tothom qui tingui més de trenta anys, associarà Irlanda del Nord amb conflicte: el de catòlics amb protestants, que en aquest cas també volia dir el dels partidaris de la unificació d’una Irlanda independent amb els de continuar units a la Gran Bretanya. Una tensió social que durant molts anys va aproximar aquella part de la illa a una situació molt semblant a una guerra, amb gran divisió social, atemptats i morts per les dues bandes. En aquells anys, va quedar provada la participació activa de Martin McGuinness en l’IRA (Irish Republican Army, o sigui, Exèrcit Republicà Irlandès) que combatia amb accions armades a l’exèrcit britànic. Avui, però, els seus antics adversaris (o millor dit, enemics) no han amagat les lloances a la seva persona: des de l’exprimer ministre britànic Tony Blair a l’actual premier, Theresa May. “Sigui quin sigui el passat de McGuinness, avui és el dia apropiat per recordar el que va fer per la pau d’Irlanda”, ha dit Blair. I és cert: en un moment donat, britànics i irlandesos del nord es van asseure a una taula de negociació formal, després de molts contactes discrets, per formalitzar l’anomenat Acord del Divendres Sant, pel dia que es va signar, o Acord de Belfast, que l’any 1998 va posar fi a l’enfrontament armat. Martin McGuinness va ser un dels principals negociadors d’aquell acord i, per tant, se’l considera un dels factòtums de la pau. 

Si escric tot això és per recordar que la voluntat política d’arribar a acords no té límits i pot superar-ho tot. Fins i tot situacions gravíssimes, on hi ha hagut vessament de sang. No és estrany, doncs, que uns anys després el govern britànic accedís a convocar sense gaire problemes un referèndum sobre la independència d’Escòcia, on la reivindicació ha estat sempre pacífica. Com la de Catalunya. Ara comparem tot això amb l’actitud d’un govern d’Espanya que no ha sabut fer altra cosa que respondre amb un ‘no’ totes les peticions que li han arribat de Catalunya i, sobretot, la de sotmetre la qüestió de la independència al vot democràtic, a un referèndum. Escric aquest article el dia que els britànics han lloat el seu antic enemic Martin McGuinness, però també -vegem el contrast- és el dia en què la simple petició feta pel president de la Generalitat de poder parlar al Senat, a Madrid, i exposar-hi la voluntat de fer un referèndum acordat continua sense ni tan sols merèixer una resposta. 

“Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les”, deien el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras en l’article que aquesta setmana van publicar al diari ‘El País’. Una frase que podria haver signat, perfectament, el desaparegut activista i polític irlandès. I la resolució no pot ser altra que la democràcia i les urnes. Les que aquest mateix any tindrem al nostre abast per poder expressar-nos, si Espanya no actua des de la força per impedir-ho.