La meva innocència no té límits. Fa tres anys, quan van començar a aparèixer informacions sobre el sospitós enriquiment dels fills de l’expresident Jordi Pujol, obtingut segons possibles martingales a l’ombra del poder, vaig comentar la meva sorpresa a un amic periodista. La seva resposta va ser: tothom ho sabia.

Posteriorment, quan el cas Palau ha posat al descobert la pirateria nacional, confessada pels mateixos pirates, em vaig resistir a creure que allò no fos sinó un acte de bandidatge sense connotacions polítiques. Cada cop n’estic menys convençut. I, fins i tot, m’esvera pensar que qui més responsabilitats tenia al país a l’hora de controlar aquell desori, l’expresident Artur Mas, no en sabés res. El meu amic periodista segurament m’informaria: tothom n’estava assabentat. Menys jo, s’entén.

Quan veig a Narcís Serra, exalcalde de Barcelona i exvicepresident del govern espanyol entrant als jutjats amb una amenaça al cim de quatre anys de presó, acusat d’una conducta cobdiciosa i irresponsable al front de Caixa Catalunya, se m’obren els ulls com plats. I així podríem seguir amb una colla d’exemples, entre els que no hi mancaria el més descarat endollisme en nombroses institucions, corporacions i empreses públiques. 

Com que no dec ser l’únic sorprès, m’inclino a pensar que no tothom és així. Que els imbecils que ens hem deixat enredar som una legió i que no entenc com ha pogut passar. Tot i així, sospito que la corrupció té una forma piramidal, i des del més culpable que ha aconseguir escalar la cúspide, fins al més humil que també se n’ha beneficiat, hi ha tot de graons d’aprofitament que a una bona colla ja els han anat bé. 

Aquesta sensació de decepció i d’indignació no passa només per la trista presumpció (certesa ja moltes vegades) que el negoci ha estat fet amb els diners, sacrificis, feina i estretors de molts, sinó perquè la voluntat d’enganyar-nos ha estat teatral, espectacular. No han estat trucs de fireta, han estat discursos, proclames d’honestedat, prèdiques d’honradesa, alliçonaments continuats, exhibicions d’entrega al país. És ha dir, una presa de pèl en tota regla.

De vegades, m’arribo a preguntar si el comportament de determinats polítics, alts càrrecs, o gestors no estaven empesos per una sensació que allò era el normal, el que anava implícit al càrrec. Una conseqüència lògica del poder. Més d’un es deu interrogar: si mai jo n’hagués tingut, de poder, hauria caigut també en unes temptacions tan naturals?

I una altra conseqüència nefasta és la sospita que han aconseguit fer planar sobre tota actuació pública. Sense caure en paranoies, quan un veu tapar un forat a la carretera, el primer que pensa és: qui deu estar-hi sucant, aquí?