Ramaderia i parcs naturals
Quan jo era estudiant a l’ETS d’enginyers de Monts, a Madrid, el catedràtic d’entomologia, Gonzalo Ceballos i Fernández de Córdoba, autoritat mundial en la matèria, sempre deia que, des de sempre, havia existit un conflicte greu entre ramaders i repoblació forestal. La fusta anava cara i la funció tècnica de l’Administració consistia a fer l’economia de muntanya sostenible. És a dir; les subhastes que s’adjudicaven generaven tales d’arbres, seguides d’unes repoblacions regeneratives. I així d’una forma cíclica. Aquesta repoblació anava seguida d’una altra tala, i, per tant, tot seguit, d’una altra repoblació. Aquestes repoblacions impedien, per llei, el pasturatge, fins que els arbres plantats arribaven a una altura determinada. Això generava perjudicis, quasi sempre, irreparables als ramaders de la zona, que es veien impedits de pasturar amples zones de terrenys boscosos durant anys. Aquest conflicte continuat portà a la ruïna centenars de masos, i la majoria d’ells a la seva desaparició. Jo mateix he viscut el cas del mas de can Tarragona, de Port-Bou. Vaig contemplar, al Firal de Figueres, les darreres vaques, esquelètiques, cedides en venda.
Quina era la reacció del ramader? Provocar incendis, l’un darrer l’altre, com a venjança, segons ell, per llur ruïna. Qui no ha conegut, per exemple, la dificultat de fer créixer arbres a la solana de Port-Bou, una de les de més incendis del nostre Pirineu? La muntanya de Colera..., tres quarts del mateix. Els ramaders juraven que, mentre visquessin, allí no hi viuria cap arbre.
Avui, això ja no passa. Hi pot haver incendis, però per causes molt diferents. La fusta té escàs valor i les qüestions tècniques aplicades a les forests van per un altre cantó. Però, l’escepticisme dels ramaders, sempre que hi ha intervencions de l’Administració, continua. Pensen que aquesta, sempre que es fica pel mig dels seus interessos, ells hi surten perdent. D’aquí llur oposició a la creació de zones protegides o de parcs naturals.
Aquesta oposició s’ha vist durant les tasques de creació del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. S’han posat al cap que se’ls perjudicarà. Solament, a través d’un procés didàctic, se’ls pot convèncer.
Enguany, les actuacions tècniques de les muntanyes, majoritàriament, ja no corresponen als enginyers de Monts. Avui, els veritables autors de llur administració són els biòlegs; i, en tot cas, es pot imposar la coordinació d’ambdós professionals. Ja no es tracta d’aplicar-hi, solament, conceptes merament econòmics. Els objectius que s’emmarquen dins un parc natural són molt variats. El Parc Natural permetrà la protecció de totes les espècies en perill d’extinció. L’harmonització de la caça i la pesca. La protecció de l’agricultura i la ramaderia com a elements clau en la conservació del patrimoni natural i el manteniment del paisatge. Als ramaders se’ls ha de dir que llur ramaderia està més assegurada i protegida que mai.
A més de tot això, el Part Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser disposarà de pressupostos per a construir-hi infraestructures les quals permetran accedir-hi amb facilitat. Serà, en definitiva, un important atractiu per la indústria del turisme, avui la principal font d’economia de la nostra comarca.
M’agradaria acabar aquest escrit donant als ramaders del nostre territori un crit d’alerta: que impulsin la ramaderia extensiva, doncs, a part de constituir un puntal per a llur riquesa, també és un bonic atractiu per aquest turisme que ens dóna vida a tots.
Quina era la reacció del ramader? Provocar incendis, l’un darrer l’altre, com a venjança, segons ell, per llur ruïna. Qui no ha conegut, per exemple, la dificultat de fer créixer arbres a la solana de Port-Bou, una de les de més incendis del nostre Pirineu? La muntanya de Colera..., tres quarts del mateix. Els ramaders juraven que, mentre visquessin, allí no hi viuria cap arbre.
Avui, això ja no passa. Hi pot haver incendis, però per causes molt diferents. La fusta té escàs valor i les qüestions tècniques aplicades a les forests van per un altre cantó. Però, l’escepticisme dels ramaders, sempre que hi ha intervencions de l’Administració, continua. Pensen que aquesta, sempre que es fica pel mig dels seus interessos, ells hi surten perdent. D’aquí llur oposició a la creació de zones protegides o de parcs naturals.
Aquesta oposició s’ha vist durant les tasques de creació del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. S’han posat al cap que se’ls perjudicarà. Solament, a través d’un procés didàctic, se’ls pot convèncer.
Enguany, les actuacions tècniques de les muntanyes, majoritàriament, ja no corresponen als enginyers de Monts. Avui, els veritables autors de llur administració són els biòlegs; i, en tot cas, es pot imposar la coordinació d’ambdós professionals. Ja no es tracta d’aplicar-hi, solament, conceptes merament econòmics. Els objectius que s’emmarquen dins un parc natural són molt variats. El Parc Natural permetrà la protecció de totes les espècies en perill d’extinció. L’harmonització de la caça i la pesca. La protecció de l’agricultura i la ramaderia com a elements clau en la conservació del patrimoni natural i el manteniment del paisatge. Als ramaders se’ls ha de dir que llur ramaderia està més assegurada i protegida que mai.
A més de tot això, el Part Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser disposarà de pressupostos per a construir-hi infraestructures les quals permetran accedir-hi amb facilitat. Serà, en definitiva, un important atractiu per la indústria del turisme, avui la principal font d’economia de la nostra comarca.
M’agradaria acabar aquest escrit donant als ramaders del nostre territori un crit d’alerta: que impulsin la ramaderia extensiva, doncs, a part de constituir un puntal per a llur riquesa, també és un bonic atractiu per aquest turisme que ens dóna vida a tots.