Puc signar?
“Puc signar?”. No calia fer cap esforç per “estirar” els vianants ni explicar detalladament el motiu. El dia de Sant Jordi, a Ripoll, la gent s’apropava a la parada de l’Òmnium –i a la de l’Assemblea– tan bon punt veien un cartell que reclamava la seva signatura en la campanya del Pacte Nacional per al Referèndum. Que ningú s’enganyi: la mobilització hi és. Pot semblar somorta, però hi és.
Entrem en un moment decisiu. Passada la Setmana Santa i passat aquest Sant Jordi radiant que acabem de viure, s’acosten dos mesos crucials. Abans d’entrar en el període estiuenc, estic convençut que tindrem més clar el calendari. No l’objectiu, perquè aquest sí que ja el tenim clar: el referèndum. Les signatures recollides fins diumenge passat són l’expressió d’una voluntat compartida més enllà de l’independentisme: decidir el futur del país a les urnes, comptar-nos. Les enquestes demostren que fins i tot una part notable dels votants de partits no independentistes comparteixen aquest desig, i és aquest pes el que hem de fer valer.
Entremig hi haurà entrebancs. Òmnium i l’Asssemblea Nacional Catalana, els patim. El darrer d’aquests ha estat en forma de sanció de 90.000 euros imposada per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que se suma a un embargament, ara fa pocs dies, per valor de 240.000 euros. Defensarem fins les darreres conseqüències la injustícia d’aquesta decisió, i la legalitat de tot allò que Òmnium ha dut a terme fins aquest moment, amb respecte absolut per la legalitat. Però també tenim clar que som davant una multa política aplicada amb criteris ideològics i amb l’únic objectiu de condemnar una entitat que treballa per la celebració d’un referèndum.
I a més d’això, també entremig hi haurà molt de soroll, també siguem-ne conscients. I a vegades, aquest soroll s’haurà produït per errors o indiscrecions pròpies, magnificades pels altaveus corresponents. En el món del periodisme, sabem que aquesta és l’escuma dels dies, que el corrent s’emporta. I que queda el moviment de fons, persistent. El que porta la gent a solidaritzar-se amb Òmnium quan rep una sanció injusta, el que porta la gent apropar-se a una taula per signar, si creu que tot això ens ha d’ajudar a tirar endavant. Persistirem.
Entrem en un moment decisiu. Passada la Setmana Santa i passat aquest Sant Jordi radiant que acabem de viure, s’acosten dos mesos crucials. Abans d’entrar en el període estiuenc, estic convençut que tindrem més clar el calendari. No l’objectiu, perquè aquest sí que ja el tenim clar: el referèndum. Les signatures recollides fins diumenge passat són l’expressió d’una voluntat compartida més enllà de l’independentisme: decidir el futur del país a les urnes, comptar-nos. Les enquestes demostren que fins i tot una part notable dels votants de partits no independentistes comparteixen aquest desig, i és aquest pes el que hem de fer valer.
Entremig hi haurà entrebancs. Òmnium i l’Asssemblea Nacional Catalana, els patim. El darrer d’aquests ha estat en forma de sanció de 90.000 euros imposada per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que se suma a un embargament, ara fa pocs dies, per valor de 240.000 euros. Defensarem fins les darreres conseqüències la injustícia d’aquesta decisió, i la legalitat de tot allò que Òmnium ha dut a terme fins aquest moment, amb respecte absolut per la legalitat. Però també tenim clar que som davant una multa política aplicada amb criteris ideològics i amb l’únic objectiu de condemnar una entitat que treballa per la celebració d’un referèndum.
I a més d’això, també entremig hi haurà molt de soroll, també siguem-ne conscients. I a vegades, aquest soroll s’haurà produït per errors o indiscrecions pròpies, magnificades pels altaveus corresponents. En el món del periodisme, sabem que aquesta és l’escuma dels dies, que el corrent s’emporta. I que queda el moviment de fons, persistent. El que porta la gent a solidaritzar-se amb Òmnium quan rep una sanció injusta, el que porta la gent apropar-se a una taula per signar, si creu que tot això ens ha d’ajudar a tirar endavant. Persistirem.