Tenim el privilegi de viure uns moments històrics especials. No totes les generacions tenen la sort de veure néixer un nou estat. Nosaltres hi estem convidats. Són molts els sentiments que se’m desperten: emoció, il·lusió, inquietud, temor, esperança... I segurament que cadascú n’experimenta d’altres de ben diferents.

Sento emoció i esperança perquè estem sembrant la llavor d’un nou Estat. El com sigui aquest només dependrà de tota la ciutadania de Catalunya. Quan dic això vull dir que dependrà dels polítics que ens representen. Ells poden optar per conservar els privilegis d’un passat que, massa sovint, l’ han utilitzat en benefici propi, d’unes sigles o d’aquells que els han donat suport; o poden optar per fer foc nou i fer realitat totes aquelles promeses que només surten en moments d’unes eleccions. Espero no haver de sentir vergonya perquè no hagin sabut representar l’anhel del poble que els ha donat confiança. Dependrà, també, de la gent del carrer, de tu i de mi. Ara no s’hi val dir aquell “ja s’ho faran”, “això no va amb mi” o “jo no m’hi poso, en política”. Està en joc una cosa tan important com la nostra llibertat i un futur millor per als nostres fills, per a nosaltres mateixos. Ara hi hem de ser tots, a netejar de males herbes, aguantar vents i tempestes i fer créixer i fruitar aquesta llavor meravellosa que estem sembrant.

No negaré tampoc la inquietud i desconfiança que moltes vegades m’envaeix, perquè mentiria. Des de fa 300 anys ens enfrontem a un enemic poderós que ha utilitzat la força, la violència, la mentida, la manipulació i qualsevol mala art per mantenir-nos atrapats. Val a dir que els ha donat bons resultats fins avui. Sento desconfiança per tots els falsos herois i traïdors que es dediquen a torpedinar de manera subtil i dissimulada qualsevol iniciativa. Si bé és cert que aquest procés ha fet caure moltes caretes i ha deixat cares al descobert, també ho és que en queden moltes d’amagades i hem d’estar amatents a les seves males arts.

No sóc cap crítica literària. Cadascú interpreta de manera diferent el que llegeix però, al meu entendre, Pilar Rahola, en “Rosa de cendra” ens retrata la Barcelona de principis del segle XX i ens descriu molt bé els prototips de personatges que van viure en aquell moment i van ser protagonistes de la Setmana Tràgica. Són personatges que amb altres noms però amb el mateix esperit reviuen. Podem citar-ne alguns, com els Lerrouxistes que actuaven amb connivència amb el govern de Madrid. La seva política estava al servei d’evitar l’ascens del catalanisme, els seus discursos incendiaris convidaven a sembrar la lluita armada, despertar la ràbia i la violència de la gent. Els anarquistes que lluitaven per un món utòpic i no dubtaven a autoimmolar-se pensant que només ells eren els que tenien la veritat. Trobem també els pactistes de la tercera via, aixoplugats sota el paraigües de la corona i dels poders de Madrid, perquè només així podrien mantenir els seus privilegis. No em vull deixar uns líders polítics i un món catalanista una mica il·lusos i massa confiats. No hi faltava un poder econòmic i polític estatal que no dubtava en aplicar qualsevol mesura judicial, difamatòria i/o violenta per tal d’aconseguir tenir-nos sotmesos. Segurament me’n descuido d’algun, però avui encara els tenim dins la nostra societat i són molt forts. Sembla que el temps no hagi passat. Espero que la història no es repeteixi una vegada més. 

Al llarg de la Història, hem caigut massa vegades en els mateixos paranys i hem comès els mateixos errors. Tinc l’esperança que haurem après la lliçó i de les cendres d’aquests anys de derrotes i humiliacions sabrem fer néixer les flors d’una Catalunya nova, lliure i independent.

Sento vergonya d’un govern estatal que només reconeix la força dels tribunals, la manipulació i la repressió, però no vull sentir vergonya pels que es diuen revolucionaris i deixen la seva covardia al descobert; no vull sentir vergonya dels nostres representants polítics si no saben guiar-nos a aconseguir la nostra independència i no vull sentir vergonya de tots nosaltres, la gent del carrer, si quan arriba l’hora no tenim la força i la dignitat de lluitar per defensar el naixement d’aquest Nou País, lliure i net de corrupció. Vull sentir l’orgull de saber que tots hem fet la feina ben feta per aconseguir la nostra independència. Visca la Terra!