No tinc masses ganes d’escriure en profunditat sobre el pujolisme i les seves derivades polítiques i judicials. Ja ho vaig fer el mil·lenni passat en un escrit, que no repetiria pel seu to, i que va ser publicat en un setmanari de l’Alt Empordà. Només diré que, ni ara ni en aquell moment, no m’agradava gens l’adoració pública envers la primera família catalana, ni m’agrada ara el públic oprobi que se li dedica. Ambdues coses diuen molt poc a favor de la nostra societat, que espero que hagi quedat vacunada sobre els excessius entusiasmes per qualsevol dirigent polític i institució. Ni Pujol era tan bo aleshores, ni ara és tan dolent. Puc entendre el dolor i la decepció dels entusiastes d’en Pujol, però en política, com en la vida, l’excés d’entusiasme i de bona fe és, per desgràcia, un error que es pot pagar car.

Em centraré, doncs, a evocar la presència de la família Pujol a la vall de Ribes, que va ser iniciada pel sogre del president Pujol, Josep Ferrusola, estiuejant molt conegut al Queralbs de principis del segle XX. Pujol, com a gendre, fa amistats a la vall de Ribes; entre d’altres, la de l’emprenedor de Ribes Josep Barceló, persona que tenia múltiple contactes i que, segons informacions no contrastades, va facilitar la primera trobada de Pujol amb el dirigent franquista Manuel Fraga Iribarne en un famós sopar celebrat a la comarca d’Osona poc abans de la mort de Franco. Una altra bona amistat de Pujol va ser la família Carrera de Ribes, que va crear la Banca Carrera, després Banc de Girona, que va tenir l’ajut inestimable de Pujol des de la Banca Catalana. Després, com ja és molt conegut, les vides de Jordi Pujol i Salvador Carrera, que havien abandonat l’activitat bancària per la política, es van retrobar dins del mateix partit polític.

El meu record més antic de Jordi Pujol és el d’un estiuejant callat, tímid i de vegades malhumorat que, cada diumenge entre els anys 1976 i 1979, venia a comprar-me a la Llibreria de Can Ribes de Ribes de Freser tots els diaris que aleshores es publicaven, que si no recordo malament eren cinc capçaleres diferents. Molt sovint coincidien al quiosc amb Pujol futurs rivals polítics, com Jaume Sobrequés i Callicó i Josep Benet; l’un estiuejava a Campelles, i l’altre, a Dòrria. Certament, en aquells caps de setmana i en aquells estius, la vall de Ribes semblava el Parlament de Catalunya. Fora d’això, la família Pujol era una de tantes famílies d’estiuejants barcelonins que compartien els estius amb nosaltres per les botigues de Ribes o assistint a les misses i oficis de Festa Major. A favor d’ells, cal dir que, amb l’arribada a la presidència de la Generalitat del pare, no van voler canviar gaire el tipus de vida reposada i tranquil·la que, de sempre, duien a Queralbs.