Restem bocabadats davant tots els avenços que ens proposen les noves tecnologies. Sembla que no hi hagi res impossible i estem plenament segurs que el futur ens fornirà moltes sorpreses que, amb el vertigen que es van produint, aviat romandran periclitades. Trobem normals fites que fa un segle eren només somnis quimèrics, julivernades. Que puguis parlar amb algú que està als antípodes del planeta com si visqués al mateix replà de casa, polsar una tecla de l’ordinador i que milers de destins t’apareguin immediatament a la pantalla proposant-te mil i un camins a seguir, que et sigui possible fer la volta al món sense portar diners en efectiu a la butxaca, i molts exemples més que podríem esmentar, són per a nosaltres accions totalment quotidianes, previsibles, rutinàries. Ja no som aquells infants seduïts per la màgia dels circs ambulants, ara estem acostumats a tot, res no ens sorprèn. Només els més petitons encara ens fiten inquisitius, amb els ulls esbatanats.

Tinc davant meu, sobre la taula, una imatge banal, però que em convida a somiar: un tros de pa, un rajolí d’oli, un bon tall de formatge i una copa de vi. Ah!, una matisació: el pa és una llesca de barra regida, d’aquelles que només hom pot trobar a les fleques ancestrals, on la feina no ha estat mecanitzada i el nombre de peces a enfornar no és mai el mateix. Segons la destresa del forner, a vegades queda una part de pasta que ha d’esperar a les caixes i que serà enfornada més tard, quan la temperatura del forn ja ha minvat i que, a pesar d’estar molt ben cuita, aconsegueix un color més blanquinós, i un gust gota amargant, veritablement deliciós, incomparable.

La història d’aquests quatre elements que coexisteixen i sovintegen en els nostres àpats, ja que formen part de les nostres dietes habituals, no ens suscita cap mena de reflexió o comentari. Ho farem, més aviat, davant de plats més elaborats, més sofisticats, que ens cridin l’atenció pel maridatge de productes que fins i tot poden arribar a ser antagònics, o per una presentació acurada, que cerquen sobre tot l’efecte de l’originalitat. Si penséssim en el llarg recorregut que han hagut de patir els integrants del meu bodegó per arribar a la perfecció actual... L’evolució fantasiosa que va del blat a la farina, i de la farina a la molla i la crosta que tant ens plauen; el camí espinós que va des d’aquells formatges primigenis que els caçadors havien aconseguit quallar amb la finalitat que la llet no se’ls vessés fins a les mil i una formes, aromes i gustos dels formatges d’arreu del món; la troballa al·lucinant de l’oli dins la rodona simplicitat de les olives; la distància inimaginable que va des d’uns simples brots de raïm fins a tot l’inacabable ventall de vins que són el resultat de processos molt alambinats i subtils.

Davant el meu berenar improvisat deixo volar la meva imaginació: penso en el groc lluminós de tots aquells camps de blat madurant lentament i l’esguard paorós del pagès, mirant el cel i tement-ne els oratges devastadors. Revisc el treball i les festes del segar i del batre, la farina adormida a l’obagor del pastador, i els dits lleugers i savis del foner tot funyint la pasta amb fermesa i acaronant-la. Dibuixo amb la ment extensos camps d’oliveres, aquest arbre majestuós de la Mediterrània, sàviament alineades i la pluja d’olives disposada a donar tota la seva ànima. Segueixo el ramat d’ovelles, o de cabres, o la vacada triscant i pasturant pels pendissos i les mans de pagès atrafegat munyint-les per extreure’n la llet que esdevindrà mató, mantega o la rotunda esfericitat dels formatges. Contemplo les rengleres de ceps carregats de raïm, em figuro els bocois de vi envellint quedament en la solitud dels cellers i celebro que, quan les copes s’uneixen per formular desitjos i aliances, l’alegria brolli i els ulls llueixin tot segellant l’avinença.

Hi ha qui tots aquests quatre elements esmentats li faran venir a la memòria tot un àmbit espiritual: l’hòstia blanca i la sang del Crist a l’hora de la consagració i de la comunió, o bé els sants olis de l’extremunció donada als moribunds. A mi, tributari de l’àmbit de la literatura, em recorden els àpats frugals del Quixot i de Sancho a l’ombra d’un arbre sota el sol inclement de Castella, o alguns versos de Baudelaire o del persa Omar Khayyam.

Quin plaer poder compartir, quan el sol es pon, un berenar amb els amics de sempre, aquells que perduren com han perdurat aquests productes elementals, però si ens hi fixem bé, molt sofisticats. Compartir pa, vi, oli i formatge i parlar, sobretot parlar, una activitat mil·lenària, dissortadament poc practicada. Ah!, i sense mòbils. Quin sentit té sostreure’t a la màgia d’una vivència que posa en joc tots els teus sentits per rebre un WhatsApp que, com a màxim, et provocarà un somriure momentani i perible. Quin sentit té fer una fotografia de la bellesa del capvespre que potser quedarà sepultada vés a saber on, i que mai no mirarà ningú? Quin sentit té, per acabar-ho d’adobar, el fet d’enviar-la a la xarxa, tot oficiant absurdament un vessant per a mi il·lògica i incomprensible de la comunicació?