Aquest cap de setmana hem vist com el PSOE, a través del vot de la militància, ha escollit el que serà el seu nou Secretari General. I serà altra vegada Pedro Sánchez, que recuperarà el càrrec després d’haver-lo abandonat per la seva negativa a investir a Mariano Rajoy president del Govern. Després de la seqüència de fets ocorreguts des de les passades eleccions, al partit li convé afrontar en un profund debat obert si vol seguir sent un partit majoritari a Espanya, i, si l’elecció del seu líder, és només el punt de partida de les decisions que li queden per elegir. Com s’estructurarà el partit en aquesta nova etapa? Com s’afrontaran els debats al congrés després que Sánchez renunciés a ser diputat?

Malgrat haver obtingut els seus pitjors resultats electorals de la seva història, l’aparició a l’escenari polític espanyol de noves formacions polítiques que canvien la dinàmica parlamentària existent fins al moment amb el sistema bipartidista, el partit ocupa un espai polític prou rellevant perquè les seves decisions siguin transcendentals a l’hora de formar majories a l’estat espanyol. Ara bé, ho haurà de fer amb la pressió que ja no ocupa un lloc predominant de l’esquerra del país. Com s’adaptarà al nou sistema de partits i cap a quin cantó decantarà les majories? Per encarar aquesta nova etapa, que s’inicia amb una forta divisió interna entre la militància del partit, més partidària que el partit faci un gir cap a l’esquerra i d’alternativa a l’actual govern, i la major part de la cúpula dirigent del partit, que apostava per unes polítiques més pròximes al Partit Popular, quina serà l’opció dominant?

Obrint una mica el focus en l’escenari internacional, el perfil dels electors de la societat contemporània ha evolucionat cap a votant menys fidel, que cada vegada s’identifica menys amb el partit, i que per contra, busquen maximitzar les seves preferències o interessos, donant suport als partits quan els votants són seduïts per les polítiques que defensen els partits. I el PSOE, a l’igual que la majoria de partits socialistes i socialdemòcrates d’Europa, no ha aconseguit construir un discurs alternatiu i convincent a les polítiques d’austeritat i de pèrdua de drets socials. Com afrontarà les dificultats del nou panorama polític i com recuperarà la confiança de les noves generacions d’electors?

Des de la perspectiva de Catalunya, el debat més important que ha de tenir el partit de forma imminent és definir quin model territorial defensen per Espanya, i quin posicionament defensa per a Catalunya. Mentre el Partit Popular i Ciutadans defensen un model d’estat centralitzat, sense cap tipus de reconeixement diferenciat per Catalunya i la negativa a les urnes, Podem opta per la possibilitat de permetre que Catalunya pugui decidir a les urnes el seu futur polític. Fins al moment, la seva aposta per la reforma de la Constitució en sentit federal no sembla ser majoritària, ni a Espanya ni a Catalunya. Tampoc està gaire obert a què Catalunya pugui decidir. Optarà per una defensa aferrissada de la legalitat o buscarà una sortida política a les tesis independentistes? Fruit d’aquest debat, el PSC tindrà veu pròpia o es sotmetrà a les tesis estatals?

El més curiós de tot plegat, és que per accedir al càrrec, tot i no ser el candidat que tenia el suport de la direcció del partit, Pedro Sánchez ha estat escollit a través de les urnes. D’aquesta manera, perquè s’hauria d’oposar a què Catalunya voti de forma democràtica a les urnes quin futur vol per a ella mateixa? Caldrà esperar a veure quines seran les properes accions que durà a terme al partit i si realment s’aposta per un debat obert i participatiu per adaptar el partit a les demandes actuals de la societat, o, es seguirà decidint des de la direcció en un moment en què la ciutadania demana poder decidir.