El país de Raimon
Raimon va fer diumenge el seu últim recital al Palau de la Música. Des d’aquell llunyà 1962, en què va pujar per primer cop a un escenari, ha transcorregut tota una vida de creació. Raimon ha posat veu i música no només a les seves pròpies paraules, sinó a les que van escriure Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Ausiàs March, Jaume Roig, o Bernat Metge, i més a prop de nosaltres, Pere Quart o Salvador Espriu. Tota la trajectòria del cantant de Xàtiva ens mostra a nosaltres mateixos i al món que venim de lluny, que compartim una cultura i una llengua. Sabem que algú, segles enrere, escrivia en aquesta llengua, i que allò que escrivia traspassa les generacions, i ens pot dir alguna cosa a nosaltres. Va ser per això que Òmnium Cultural, l’any 2014, va concedir-li a Raimon el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Potser ens anticipàvem al Nobel de Literatura que enguany s’ha atorgat a Bob Dylan. Cantants i poetes.
Per això m’ha sorprès, aquests dies, llegir a les xarxes socials alguns comentaris de persones inequívocament independentistes que criticaven a Raimon la seva tebior sobre el procés que viu Catalunya, la manca d’una presa de posició clara. És cert, ell ha expressat en alguna ocasió la incertesa que tot plegat li causa. Ha dit que dubta. Mai s’hi ha posicionat en contra, però això ha estat suficient per convertir-se en el blanc de les ires d’aquells que de seguida treuen a la llum la seva part més intolerant. El servei que ha fet Raimon a la Nació Gran –la de tots els territoris units pel català- supera de molt les circumstàncies del moment present, i hauria de ser suficient per haver-se guanyat el nostre respecte. No construirem un país que valgui la pena si partim d’aquesta base tan gasiva, de tan poc gruix. I ara, que ens apropem al moment decisiu, no farem més ampla la base de l’independentisme si ens llencem sobre el que dubta, en lloc d’utilitzar els arguments per convèncer-lo.
El dia abans que Raimon posés punt final brillant a la seva carrera, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, no gaire lluny de l’escenari del Palau de la Música, les entitats sobiranistes ens reuníem per fer una acció conjunta. Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la Independència instàvem el Govern a definir data i pregunta per al referèndum que ha de ser de tots, dels del sí i els del no, dels que ho tenim clar i dels que dubten. Jordi Cuixart, president d’Òmnium, demanava no qüestionar “aquells que sempre s’han posicionat clarament a favor de la democràcia”, perquè l’adversari el tenim en una altra banda, justament en aquells que no volen que la democràcia s’exerceixi.
En els mesos que queden fins aquest moment decisiu, tinguem-ho clar. I repetim, amb els versos d’Espriu que Raimon ens va ensenyar: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.
Per això m’ha sorprès, aquests dies, llegir a les xarxes socials alguns comentaris de persones inequívocament independentistes que criticaven a Raimon la seva tebior sobre el procés que viu Catalunya, la manca d’una presa de posició clara. És cert, ell ha expressat en alguna ocasió la incertesa que tot plegat li causa. Ha dit que dubta. Mai s’hi ha posicionat en contra, però això ha estat suficient per convertir-se en el blanc de les ires d’aquells que de seguida treuen a la llum la seva part més intolerant. El servei que ha fet Raimon a la Nació Gran –la de tots els territoris units pel català- supera de molt les circumstàncies del moment present, i hauria de ser suficient per haver-se guanyat el nostre respecte. No construirem un país que valgui la pena si partim d’aquesta base tan gasiva, de tan poc gruix. I ara, que ens apropem al moment decisiu, no farem més ampla la base de l’independentisme si ens llencem sobre el que dubta, en lloc d’utilitzar els arguments per convèncer-lo.
El dia abans que Raimon posés punt final brillant a la seva carrera, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, no gaire lluny de l’escenari del Palau de la Música, les entitats sobiranistes ens reuníem per fer una acció conjunta. Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la Independència instàvem el Govern a definir data i pregunta per al referèndum que ha de ser de tots, dels del sí i els del no, dels que ho tenim clar i dels que dubten. Jordi Cuixart, president d’Òmnium, demanava no qüestionar “aquells que sempre s’han posicionat clarament a favor de la democràcia”, perquè l’adversari el tenim en una altra banda, justament en aquells que no volen que la democràcia s’exerceixi.
En els mesos que queden fins aquest moment decisiu, tinguem-ho clar. I repetim, amb els versos d’Espriu que Raimon ens va ensenyar: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.