Els més rics de Setcases a mitjan segle XIX
La Llei de 18 de març de 1846, per a l’elecció de diputats a Corts, va establir que solament tenien dret al vot aquelles persones que pagaven una contribució anual de 400 rals (equivalent a 40 escuts). Com que la contribució es pagava en funció de la riquesa territorial estimada, les llistes electorals configurades d’acord amb la llei esmentada són, doncs, una bona font per a l’estudi de la riquesa particular dels habitants d’un poble, una comarca o una província a mitjans del segle XIX.
Si prenem com a exemple el de la vall de Camprodon, les llistes tancades el 15 de maig de 1864 facilitaven el dret al vot a 57 electors, repartits d’aquesta manera: 16 a Camprodon, 13 a Molló, 11 a Vilallonga, 7 a Setcases, 6 a Freixenet i 4 a Llanars. Al municipi de Sant Pau de Segúries i al nucli de Cavallera cap persona no podia votar perquè no arribava als 40 escuts de contribució.
La primera fortuna de la vall era l’hisendat Salvador Aulí Girbes, de Llanars, que pagava 402 escuts. En el lloc segon hi havia Ramon Brandia d’Azemar, de Camprodon, amb 320. Tant l’un com l’altre van tenir càrrecs d’àmbit provincial, perquè el poder econòmic i el polític anaven de bracet.
Els propietaris més rics de Setcases, a molta distància dels anteriors, pagaven contribucions força més baixes i es podien ordenar de la manera que segueix:
Martí Isern i Batlló i Badosa, de can Boteta 98 escuts.
Miquel Isern i Batlló i Carrera, de can Batlló 71 escuts.
Lluc Vidal i Magret, de can Vidal 68 escuts.
Josep Pujol i Porrà, de can Bundanci 47 escuts.
Antoni Rigat i Badosa, de can Xacó 43 escuts.
Miquel Giralt i Rovira, de cal Ferrer 41 escuts.
Josep Molas i Molas, de can Jepet 41 escuts.
Podem ressaltar que de la família Isern i Batlló derivava el cèlebre botànic Joan Isern i Batlló i Carrera, nascut a Setcases el 1821, i que Jaume Isern i Batlló, de can Batlló d’Abella, era també un dels més rics de Vilallonga, car pagava 120 escuts de contribució.
En virtut d’una nova Llei electoral, la de 18 de juliol de 1865, i segons les llistes datades el 8 d’octubre d’aquell any, el nombre d’electors augmentà considerablement, puix que hom rebaixà a vint escuts la quota de contribució territorial que facilitava el dret al sufragi. D’aquesta manera assoliren el dret al vot els habitants de Setcases que apuntem tot seguit, i al costat de quantitats que pagaven:
Joan Vidal i Jordà, de can Bota 29 escuts.
Antoni Badosa i Rigat, de can Ras 27 escuts.
Francesc Alabert i Badosa, de can Xola 25 escuts.
Josep Nicolàs Molas 23 escuts.
D’altra banda, per la via de la professió, el rector de la parròquia, mossèn Josep Toronell, i el mestre de la població, Francesc Planella i Juncà, obtingueren la capacitat per participar en les votacions. En conjunt, doncs, l’any 1865, menys de quinze persones intervenien, si més no teòricament, en l’elecció del diputat a Corts.
Setcases comptava 545 habitants segons el cens de 1860. Això vol dir que només una part molt reduïda tenia reconegut un dret que a hores d’ara és considerat universal, propi de totes les persones majors d’edat.
A l’Estat espanyol calgué esperar fins al 1868, amb el triomf de la Revolució de setembre, perquè tots els homes més grans de vint-i-cinc anys poguessin practicar-lo per primera vegada. Per a les dones, l’espera hagué de ser més llarga encara, fins al 1933, en temps de la II República. Però, tant a l’entremig de les dues dates com després, la història política de casa nostra sofrí vicissituds i contratemps importants que repercutiren també en el desenvolupament dels drets individuals, i el dret al sufragi – amb avenços i retrocessos – en patí, lògicament, les conseqüències.
Si prenem com a exemple el de la vall de Camprodon, les llistes tancades el 15 de maig de 1864 facilitaven el dret al vot a 57 electors, repartits d’aquesta manera: 16 a Camprodon, 13 a Molló, 11 a Vilallonga, 7 a Setcases, 6 a Freixenet i 4 a Llanars. Al municipi de Sant Pau de Segúries i al nucli de Cavallera cap persona no podia votar perquè no arribava als 40 escuts de contribució.
La primera fortuna de la vall era l’hisendat Salvador Aulí Girbes, de Llanars, que pagava 402 escuts. En el lloc segon hi havia Ramon Brandia d’Azemar, de Camprodon, amb 320. Tant l’un com l’altre van tenir càrrecs d’àmbit provincial, perquè el poder econòmic i el polític anaven de bracet.
Els propietaris més rics de Setcases, a molta distància dels anteriors, pagaven contribucions força més baixes i es podien ordenar de la manera que segueix:
Martí Isern i Batlló i Badosa, de can Boteta 98 escuts.
Miquel Isern i Batlló i Carrera, de can Batlló 71 escuts.
Lluc Vidal i Magret, de can Vidal 68 escuts.
Josep Pujol i Porrà, de can Bundanci 47 escuts.
Antoni Rigat i Badosa, de can Xacó 43 escuts.
Miquel Giralt i Rovira, de cal Ferrer 41 escuts.
Josep Molas i Molas, de can Jepet 41 escuts.
Podem ressaltar que de la família Isern i Batlló derivava el cèlebre botànic Joan Isern i Batlló i Carrera, nascut a Setcases el 1821, i que Jaume Isern i Batlló, de can Batlló d’Abella, era també un dels més rics de Vilallonga, car pagava 120 escuts de contribució.
En virtut d’una nova Llei electoral, la de 18 de juliol de 1865, i segons les llistes datades el 8 d’octubre d’aquell any, el nombre d’electors augmentà considerablement, puix que hom rebaixà a vint escuts la quota de contribució territorial que facilitava el dret al sufragi. D’aquesta manera assoliren el dret al vot els habitants de Setcases que apuntem tot seguit, i al costat de quantitats que pagaven:
Joan Vidal i Jordà, de can Bota 29 escuts.
Antoni Badosa i Rigat, de can Ras 27 escuts.
Francesc Alabert i Badosa, de can Xola 25 escuts.
Josep Nicolàs Molas 23 escuts.
D’altra banda, per la via de la professió, el rector de la parròquia, mossèn Josep Toronell, i el mestre de la població, Francesc Planella i Juncà, obtingueren la capacitat per participar en les votacions. En conjunt, doncs, l’any 1865, menys de quinze persones intervenien, si més no teòricament, en l’elecció del diputat a Corts.
Setcases comptava 545 habitants segons el cens de 1860. Això vol dir que només una part molt reduïda tenia reconegut un dret que a hores d’ara és considerat universal, propi de totes les persones majors d’edat.
A l’Estat espanyol calgué esperar fins al 1868, amb el triomf de la Revolució de setembre, perquè tots els homes més grans de vint-i-cinc anys poguessin practicar-lo per primera vegada. Per a les dones, l’espera hagué de ser més llarga encara, fins al 1933, en temps de la II República. Però, tant a l’entremig de les dues dates com després, la història política de casa nostra sofrí vicissituds i contratemps importants que repercutiren també en el desenvolupament dels drets individuals, i el dret al sufragi – amb avenços i retrocessos – en patí, lògicament, les conseqüències.