D’un temps i d’un país
Jordi Pujol i Soley va creuar la porta del Palau de la Generalitat, per última vegada, el 20 de desembre de l’any 2003 després de donar el relleu a Pasqual Maragall. Aquell Nadal es saldava per sempre un autèntic règim polític: el pujolisme.
Sembla que de tot plegat fa quatre dies però el cert és que fa gairebé quinze anys, una dècada i mitja que ha vehiculat aquest petit país a un big bang de dimensions extraordinàries. Ja mai més res serà el que havia estat; la proposta d’un Nou Estatut, la destralada socialista a la norma institucional bàsica de Catalunya, la ingrata recollida de firmes contra la mateixa protagonitzada per la dreta espanyola, la resposta provocadora del Tribunal Constitucional i la profunda indignació de la societat catalana que explotava aquell calorós juliol de 2010. Va ser llavors quan va esclatar un “caldo de cultiu” que va derivar en una autèntica revolució democràtica sense precedents: El Procés Català.
Però quan d’aquí a uns anys els llibres d’història parlin dels Estats de l’Europa Occidental i concretament de la República Catalana ens adonarem que tot plegat no és fruit ni de l’atzar, ni d’un cop de geni a la catalana, ni tan sols és el caprici d’un poble ultratjat històricament… El que s’està vivint a Catalunya, avui, té molt a veure amb Francesc Macià, també amb el fet que el 1919 es fundés Estat Català, té a veure amb els fets de Prats de Molló, també amb la creació d’ERC ara fa 86 anys, va lligat amb la victòria aclaparadora a les municipals de 1931 que van fer caure la monarquia borbònica, també amb la proclamació unilateral de la República Catalana el 14 d’abril d’aquell mateix any. El Procés que viu el nostre país està vinculat amb els Fets del 6 d’octubre, va íntimament lligat amb la repressió de la guerra civil, amb l’exili, amb l’afusellament de Companys, Carles Rahola i tants d’altres, té a veure amb el Tripartit, amb l’Estatut desquarterat, amb la fundació de la CUP, amb el despertar convergent, amb els missals de la Madre Superiora, amb els detinguts de l’any 1992, amb Òmnium Cultural, amb l’ANC… I amb tantíssimes i tantíssimes coses que ha viscut la nostra particular Gàl·lia durant els últims 300 anys.
Ara som a les portes de guanyar un País, en pocs dies el President de la Generalitat de Catalunya anunciarà la data i la pregunta pel Referèndum. Avui més que mai tot, absolutament tot, dependrà només de nosaltres. No podem permetre’ns ni afluixar, ni rendir-nos perquè aquest és un trajecte que va començar a les urnes i que acabarà a les urnes, perquè aquest és un viatge que va començar defensant les llibertats d’un poble i ha d’acabar guanyant-les…, ja ho deia el President Companys als anys 30: “Catalans, l’hora és greu però també gloriosa”. Està a les nostres mans, fem-ho, de nosaltres depèn esdevenir un subjecte polític sobirà i responsable.
Sembla que de tot plegat fa quatre dies però el cert és que fa gairebé quinze anys, una dècada i mitja que ha vehiculat aquest petit país a un big bang de dimensions extraordinàries. Ja mai més res serà el que havia estat; la proposta d’un Nou Estatut, la destralada socialista a la norma institucional bàsica de Catalunya, la ingrata recollida de firmes contra la mateixa protagonitzada per la dreta espanyola, la resposta provocadora del Tribunal Constitucional i la profunda indignació de la societat catalana que explotava aquell calorós juliol de 2010. Va ser llavors quan va esclatar un “caldo de cultiu” que va derivar en una autèntica revolució democràtica sense precedents: El Procés Català.
Però quan d’aquí a uns anys els llibres d’història parlin dels Estats de l’Europa Occidental i concretament de la República Catalana ens adonarem que tot plegat no és fruit ni de l’atzar, ni d’un cop de geni a la catalana, ni tan sols és el caprici d’un poble ultratjat històricament… El que s’està vivint a Catalunya, avui, té molt a veure amb Francesc Macià, també amb el fet que el 1919 es fundés Estat Català, té a veure amb els fets de Prats de Molló, també amb la creació d’ERC ara fa 86 anys, va lligat amb la victòria aclaparadora a les municipals de 1931 que van fer caure la monarquia borbònica, també amb la proclamació unilateral de la República Catalana el 14 d’abril d’aquell mateix any. El Procés que viu el nostre país està vinculat amb els Fets del 6 d’octubre, va íntimament lligat amb la repressió de la guerra civil, amb l’exili, amb l’afusellament de Companys, Carles Rahola i tants d’altres, té a veure amb el Tripartit, amb l’Estatut desquarterat, amb la fundació de la CUP, amb el despertar convergent, amb els missals de la Madre Superiora, amb els detinguts de l’any 1992, amb Òmnium Cultural, amb l’ANC… I amb tantíssimes i tantíssimes coses que ha viscut la nostra particular Gàl·lia durant els últims 300 anys.
Ara som a les portes de guanyar un País, en pocs dies el President de la Generalitat de Catalunya anunciarà la data i la pregunta pel Referèndum. Avui més que mai tot, absolutament tot, dependrà només de nosaltres. No podem permetre’ns ni afluixar, ni rendir-nos perquè aquest és un trajecte que va començar a les urnes i que acabarà a les urnes, perquè aquest és un viatge que va començar defensant les llibertats d’un poble i ha d’acabar guanyant-les…, ja ho deia el President Companys als anys 30: “Catalans, l’hora és greu però també gloriosa”. Està a les nostres mans, fem-ho, de nosaltres depèn esdevenir un subjecte polític sobirà i responsable.