De pantalles i judicis
Aquests darrers dies és notícia que l’Audiència Nacional ha denegat a Mariano Rajoy la possibilitat de declarar com a testimoni en el judici de la trama Gürtel mitjançant videoconferència.
Certament, els articles 229 i 230 de la Llei Orgànica del Poder Judicial ens reconeixen a tots els ciutadans la possibilitat de fer declaracions i acaraments o de respondre interrogatoris mitjançant videoconferència o qualsevol mitjà anàleg que permeti una comunicació bidireccional i la interacció visual, auditiva i verbal entre parts que es trobin en diferents localitzacions geogràfiques.
Tinc ocasió de posar-me com a exemple quan, ara fa un any, el pèrit de Ripoll que va intervenir en una causa oberta al Jutjat d’Alcorcón, va ratificar el seu informe per videoconferència tal com vam sol·licitar. Per la jutgessa d’Alcorcón va ser evident que fer desplaçar al tècnic 600 km era motiu suficient per fer ús de les noves tecnologies previstes per la legislació.
Ara bé, quins són els motius pels quals l’Audiència Nacional ha denegat al president del Govern l’ús de videoconferència? El president havia basat la seva petició en tres fets: l’excés de despesa pública que comportaria el seu trasllat a San Fernando de Henares, el gran desplegament de seguretat que seria necessari a causa de la seva presència i la seva carregada agenda d’actes i reunions.
La resposta de l’Audiència Nacional no pot ser més contundent. En la seva interlocutòria del dia 30 de maig, recorda a Rajoy que no compareix en qualitat de president del Govern sinó com a ciutadà espanyol en qualitat de possible testimoni d’uns actes que s’estan jutjant i que van ocórrer mentre Rajoy ostentava determinats càrrecs al Partit Popular. Recorda també que va ser el mateix interessat qui va triar la data de compareixença precisament en virtut de la seva agenda, que el desplaçament que el president considera tan onerós és només de 18 km i, finalment, que l’Audiència Nacional ja compta amb les mesures de seguretat necessàries per acollir-lo.
Per acabar-ho d’arrodonir, l’Audiència conclou amb un element essencial en un Estat de Dret, la divisió de poders, i diu: “El Tribunal de la Audiencia Nacional sede institucional, se sitúa en el mismo plano en cuanto a los poderes públicos del Estado que el Ejecutivo, por lo que la comparecencia personal de su representante máximo, en sana relación institucional, se ajusta a derecho”.
Sembla que aquesta vegada és ben veritat que tots som iguals davant la llei, anava sent hora que algú estirés de les orelles al rei del plasma.
Certament, els articles 229 i 230 de la Llei Orgànica del Poder Judicial ens reconeixen a tots els ciutadans la possibilitat de fer declaracions i acaraments o de respondre interrogatoris mitjançant videoconferència o qualsevol mitjà anàleg que permeti una comunicació bidireccional i la interacció visual, auditiva i verbal entre parts que es trobin en diferents localitzacions geogràfiques.
Tinc ocasió de posar-me com a exemple quan, ara fa un any, el pèrit de Ripoll que va intervenir en una causa oberta al Jutjat d’Alcorcón, va ratificar el seu informe per videoconferència tal com vam sol·licitar. Per la jutgessa d’Alcorcón va ser evident que fer desplaçar al tècnic 600 km era motiu suficient per fer ús de les noves tecnologies previstes per la legislació.
Ara bé, quins són els motius pels quals l’Audiència Nacional ha denegat al president del Govern l’ús de videoconferència? El president havia basat la seva petició en tres fets: l’excés de despesa pública que comportaria el seu trasllat a San Fernando de Henares, el gran desplegament de seguretat que seria necessari a causa de la seva presència i la seva carregada agenda d’actes i reunions.
La resposta de l’Audiència Nacional no pot ser més contundent. En la seva interlocutòria del dia 30 de maig, recorda a Rajoy que no compareix en qualitat de president del Govern sinó com a ciutadà espanyol en qualitat de possible testimoni d’uns actes que s’estan jutjant i que van ocórrer mentre Rajoy ostentava determinats càrrecs al Partit Popular. Recorda també que va ser el mateix interessat qui va triar la data de compareixença precisament en virtut de la seva agenda, que el desplaçament que el president considera tan onerós és només de 18 km i, finalment, que l’Audiència Nacional ja compta amb les mesures de seguretat necessàries per acollir-lo.
Per acabar-ho d’arrodonir, l’Audiència conclou amb un element essencial en un Estat de Dret, la divisió de poders, i diu: “El Tribunal de la Audiencia Nacional sede institucional, se sitúa en el mismo plano en cuanto a los poderes públicos del Estado que el Ejecutivo, por lo que la comparecencia personal de su representante máximo, en sana relación institucional, se ajusta a derecho”.
Sembla que aquesta vegada és ben veritat que tots som iguals davant la llei, anava sent hora que algú estirés de les orelles al rei del plasma.