Tinc el vici de llegir diaris, d’aquí, d’allà i de més enllà. Fins i tot el vici esdevé perversió quan, de vegades, m’empasso els comentaris que els lectors fan, sota pseudònim, de les informacions rebudes. He comprovat que el club dels descerebrats és molt concorregut, i que, tot i que les capçaleres de més anomenada puguin disposar d’algun filtre, el nombre de barrabassades que s’hi troba és formidable. Especialment amb el sobiranisme català, la concurrència arriba a estats patològics dignes de camisa de força. La intervenció d’en Guardiola diumenge passat a Barcelona ha suscitat un nombre d’insults i crítiques que, no pel fet que honorin a l’orador, deixen de ser lamentables. 

El que em sembla que ha caigut pitjor en l’àmbit polític és el de titllar l’estat espanyol d’autoritari. Ha caigut malament, sobretot més enllà de l’Ebre. El gruix del míting de l’ex-glòria del barcelonisme em va semblar prou moderat i encertat. Potser es podia haver dit d’una altra manera, però tan les paraules com el to crec que eren els que corresponien. Però fins i tot a Podemos els va desagradar allò de l’autoritarisme estatal. L’argument, en aquest cas, era que els espanyols són gent fraternal i que l’únic autoritari era el PP. No els nego una part de raó, però tampoc ningú no havia dit que els espanyols fossin autoritaris, ja que de qui es parlava era de l’estat. 

I què és l’estat? Fa de mal dir. Se sol parlar d’una organització social, històrica, estructurada segons unitats polítiques, etc. Però si parlem d’estat espanyol tots ens entenem i, certament, la seva desgraciada història és la que és. I només per remuntar-nos al segle passat, la meitat del temps no va ser d’autoritarisme sinó de dictadura militar (Primo de Rivera, Franco), o de monarquia (abans el rei ho era per la gràcia de Déu, després ho ha estat no se sap ben bé perquè), és a dir, règims que pretenen l’obediència indiscutida. Aquests règims posseeixen una estructura tan rígida i estesa (a menor escala és el caciquisme), i són tan grans les complicitats que generen que és molt difícil desprendre-se’n malgrat que l’organització social que abans esmentava s’hagi començat a regir per uns principis d’intenció democràtica. És en aquest sentit que penso que l’estat espanyol, en abstracte, i algunes de les seves formacions polítiques no han sortit encara d’aquells rampells autoritaris en els que se senten còmodes, malgrat que també es pugui afirmar que els espanyols, genèricament parlant, en són les principals víctimes.